CRÒNICA SOLIDÀRIA A LA PLAÇA DE LA VILA
Vila de Gràcia, 10 de juny de 2019.

A les portes del final del judici a la democràcia, de la venjança; quan tot ja està dit, quan les paraules ja sobren, només ens queda el silenci eixordador per denunciar la mentida i la ignomínia de pretendre abordar un problema polític des de la justícia.

A la plaça de la Vila, avui, el silenci s’ha fet més espès, més difícil d’empassar, més denúncia, més crit, més lluita, moltíssim més…

La Pepa Arenós ha ofert unes dades per fer patent la resiliència de la plaça: seixanta-cinc dilluns de concentració, vint-i-un mesos de persistència, i amb la voluntat impertinent de romandre-hi fins que tots tornin a casa, d’on mai haurien d’haver estat segrestats.

Tot seguit, la Mercè Otero-Vidal, creu de Sant Jordi i portaveu del col•lectiu Enriqueta Gallinat, ha explicat l’activisme de la Dreta de l’Eixample, i en concret el del grup homònim. Elles porten més de sis-cents vespres, cada dia des dels primers empresonaments, trobant-se a la plaça de la mencionada feminista republicana, per acompanyar-se mútuament, i d’una manera simbòlica als empresonats, exiliats i represaliats; acompanyant-se en la lluita, en el dolor, en la denuncia, en el neguit i en la solidaritat. Ha reivindicat la força simbòlica que té la unió de persones amb opcions polítiques diferents, en un ideal comú de llibertat i de democràcia autèntiques.

La resposta de la plaça ha estat cantar “No ens mourem d’aquí”.

Per acabar, el Celdoni Fonoll i la Lloll Bertran han recitat dos poemes de Pere Quart. Per destacar, el segon, “Vaca suïssa”, que la Lloll ha declamat insidiosament, com ens té acostumats.

Quan jo m’esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l’ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.

Xavier Andreu