CRÒNICA SOLIDÀRIA A LA PLAÇA DE LA VILA

Vila de Gràcia, 11 de març de 2019.

Avui la nostra jornada ha començat diferent. A l’hora d’iniciar-la ha vingut un bou amb la seva esquella a fer la competència a la nostra campana esquerdada. Quina ha desafinat més? No en tenim cap dubte! De debò que el bou no tenia cap altra feina? No hi ha major menyspreu que ignorar a aquell que et vol provocar; li hem fet un Tortosa!

Després dels preceptius cinc minuts de silenci i “El cant dels ocells”, ha entrat per videoconferència la Tamara Carrasco, confinada a Viladecans des de fa gairebé un any. La seva intervenció ha estat una conversa amb el Pere Folguera en què ens ha parlat d’un munt de coses.

Ha començat fent un repàs al seu estat d’ànim personal, dient-nos que té dies de tot, alguns de profunda indignació, altres de més serenor. També ens ha dit que el fet de recaure la repressió sobre la seva persona no ha estat producte de l’atzar. Ha opinat que l’estat volia escarmentar gent del Baix Llobregat, on creu que es guanyarà o perdrà la independència. És del parer que el govern espanyol ha actuat amb la intenció de desmobilitzar les persones i els col•lectius socialment més actius; és per això que també ha perseguit els CDR, i a l’Adri Carrasco, d’Esplugues de Llobregat. Ens ha recordat que l’any 1923, l’homònim Manuel Carrasco i Formiguera, també va estar confinat durant mig any a Tamarit de Llitera. Tot plegat és una casualitat? Ella no ho creu així.

La Tamara ens ha recordat que a Catalunya ja hi ha centenars de repressaliats, i que ella és una persona normal a qui la realitat l’ha portat involuntàriament a interpretar aquest paper, el ser exemple de resistència i solidaritat. Però ens ha dit que de fet ho podríem ser qualsevol de nosaltres. Ha afirmat que la lluita en què estem tots implicats és col•lectiva, i que ha sigut l’estat qui ha decidit convertir a determinades persones del nostre col•lectiu en màrtirs de la nostra lluita. Per això ens ha demanat la màxima empatia amb ells, i que tinguem molta cura a l’hora de fer crítiques, sobre tot quan aquestes són en boca de persones poc informades; en relació a això ha denunciat que, per damunt de tot, la desobediència ha de ser intel·ligent.

Ha dit que la resistència a la repressió de l’estat també té dimensió de gènere. En aquest sentit ha valorat la campanya de visibilització de les preses, i que tota la nostra solidaritat no es concentrés a Lledoners. També ha recordat que la seva lluita té alhora una dimensió de classe, i que per a ella l’alliberament nacional ha d’anar de la mà amb el dels oprimits. I també té una dimensió universal, i que ella entén que l’alliberament del nostre poble ha de servir d’esperó per al dels altres pobles d’Espanya i del món sencer.

Li hem preguntat què hem de fer per cuidar-la, a ella i a tots els repressaliats i empresonats. Ens ha dit que havíem de perseverar en allò que ja fem. Que si ens esgotem, deixem pas a altres que ens prendran el relleu, però que persistim com a societat. Que la nostra lluita ja porta molts anys, i que nosaltres ens alimentem de l’experiència dels nostres avantpassats a la dictadura, la república, i des del 1714.

Ha opinat que sí, que cal eixamplar la base, i que el lloc on s’ha de fer és al Baix Llobregat i al Barcelonès. Que hi ha molta gent manipulada per l’estat i els seus mitjans de comunicació a sou. Que és en aquests llocs on s’ha d’explicar la República en positiu, i contraposar-la amb la literalitat dels programes electorals de VOX, PSOE, PP i C’s.
Finalment li hem preguntat pel seu cas en concret. Ens ha respòs que està en un llimbs legal. Que li han retirat els càrrecs però que en l’actualitat no hi ha cap jutge que es faci càrrec del seu cas i en conseqüència li aixequi la pena de confinament. Ha afirmat que a l’estat se li ha fet tot plegat una pilota molt gran i que no sap com sortir-se’n sense fer un ridícul escandalós a nivell internacional.

Per acabar ens ha demanat que no ens oblidem d’ells, que continuem amb la nostra mobilització permanent, i en concret ens ha convocat a una manifestació el deu d’abril a Viladecans, quan farà un any de la seva detenció. Ens ha agraït la nostra perseverança i ens recomanat que ens cuidem molt els uns als altres, perquè la lluita serà encara llarga.
Per acabar la trobada d’aquest dilluns, l’Eulàlia Bargalló i la Clara Ayats, guitarra i violí, han interpretat tres cançons: I tu, sols tu; Què volen aquesta gent; Vull ser lliure. Les dues darreres acompanyades per tots els assistents.

L’acte ha acabat amb el cant de “Els Segadors” i els preceptius visques a la República i a Catalunya.

Xavier Andreu

Vídeo: Joan Bussé

Fotos: Josep Casas

Fotos: Joan Bussé