LA GUERRA DEL CAUCAS ARRIBA A LA PLAÇA DE LA VILA

Primeres recomanacions de la Plataforma GràciaLlibertat, organitzadora de la trobada de tots els dilluns a la plaça de la Vila: portar mascareta, mantenir la distància de seguretat, pancartes individuals, i, segons les previsions del covid-19, en les pròximes setmanes seguir les mesures que dicten els experts sanitaris i responsables polítics.

L’Oriol Francolí, de Castellers de la Vila de Gràcia, recorda la sentència absolutòria de Tamara Carrasco, qui precisament va explicar recentment en aquesta plaça les desastroses conseqüències físiques, anímiques, familiars i socials derivades d’haver estat acusada de terrorisme i rebel·lió i d’haver estat confinada durant un any a Viladecans. Tota l’acusació era falsa i s’han demostrat dues veritats: la complicitat entre els muntatges policials i la justícia espanyola i que la repressió contra el moviment independentista català no ha parat des de fa tres anys. No es poden oblidar els centenars de persones pendents de judicis basats en proves inventades, l’objectiu dels quals és “atemorir i desactivar la resposta ciutadana”. Però no ho aconseguiran perquè “seguirem al carrer” en nom de la llibertat de manifestació i expressió. I demostrant que “la lluita per les llibertats nacionals es pacífica, constant i obstinada fins aconseguir justícia, llibertat i democràcia”.

Francolí es refereix també a la visita de Felipe de Borbón el divendres passat a Barcelona, on, una vegada més, se li va demostrar que no és benvingut. I recorda que el proper divendres es compliran tres anys de l’empresonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart. Els dos mantenen la dignitat, el coratge i les idees clares i son el nostre referent per seguir cridant tots els dilluns “llibertat presos i preses polítics!” en aquesta plaça.

LA TRAGÈDIA DE L’ALT KARABAKH

Les reivindicacions d’autodeterminació no son exclusius de Catalunya. Passen a altres llocs com, per exemple, a l’Alt (Nagorno) Karabakh, on la disputa entre Armènia i l’Arzebaidjan ha estat una històrica confrontació violenta i que ara ha derivat en una guerra d’abast internacional. Sarkis Hakobyan, president de l’Associació Armènia a Catalunya Ararat, explica aquell conflicte enquistat en el temps i que ha provocat, i està provocant, morts, destrucció i neteges ètniques.

Hakobyan, armeni resident a Catalunya des de fa 20 anys, recorda que el seu país és un poble d’història mil·lenària i d’una vasta cultura. Malgrat compartir fronteres amb països musulmans (Turquia, Iran i Arzebaidjan), va ser el primer país en reconèixer el cristianisme com a religió. Va ser invadit pels turcs otomans, doblegant la resistència dels armenis amb un genocidi, el primer perpetrat al món en el segle XX. Aquell crim contra la humanitat no va aconseguir que els armenis canviessin els seus cognoms, llengua, religió (els fidels de l’església apostòlica armènia son majoritaris) ni renunciessin a la seva cultura, costums ni a la seva voluntat de lluita.

Armènia va estar integrada en la Unió Soviètica, amb un estatus especial per a l’Alt Karabakh. Després de la caiguda de l’URSS va esclatar la primera guerra per la independència d’aquest enclavament de majoria ètnica armènia en territori de l’Azerbaidjan. Els armenis van defensar la voluntat dels ciutadans d’aquell territori, i van guanyar en el camp de batalla.

TENSIONS I GUERRES DES DE 1991

Els primers episodis de violència entre armenis i arzebaidjanesos es remunten a 1905, però l’any 1991 l’Alt Karabakh es va autodeclarar en referèndum com a república independent (República d’Artsakh, amb uns 130.000 habitants i un territori de 4.460 quilòmetres quadrats), fet que desencadenà una guerra fins 1994 amb un balanç d’entre 22.000 i 25.000 morts i més d’1.200.000 desplaçats per les dues bandes. Des de llavors la inestabilitat ha estat una constant en el territori, amb diferents actes de violència i episodis bèl·lics com els de 2016.

Hakobyan explica que en les eleccions celebrades el passat mes de març van guanyar els partits que preconitzaven la unificació de la república amb Armènia. La campanya internacional empresa per l’actual president per la unificació dels dos pobles va ser una de les causes que van provocar que el passat 27 de setembre el govern de l’Azerbaidjan violés l’alto el foc aprovat el 2018, engegant una ofensiva militar, amb atacs indiscriminats sobre poblacions civils. Escoles i esglésies de les dues ciutats més importants, la capital Stepanakert i Shushi, han estat bombardejades. Hi ha proves que demostren que els azerbaidjanesos no lluiten solament amb efectius del seu exèrcit, sinó també amb forces turques i amb mercenaris libis i sirians. La guerra continua hores d’ara.

CRIDA A LA SOLIDARITAT

Davant aquestes atacs, Sarkis Hakobyan fa una crida perquè la comunitat internacional intervingui a favor del reconeixement de la independència de la República d’Artsakh com a solució definitiva del problema. Asegura que els armenis no entenen aquesta guerra com un conflicte militar, sinó com un problema polític. “Tenim la voluntat clara i plena en el dret a decidir el nostre futur amb la integració de l’Alt Karabakh amb Armènia com a Estat independent”. En aquest sentit, l’Associació Armènia a Catalunya apel·la a les autoritats catalanes, i també a les espanyoles, perquè es sumin a la crida feta pel govern armeni per a posar fi a la guerra. “El reconeixement internacional com a poble i com a nació és molt important. No estem parlant sols d’una guerra, sinó d’un intent d’un nou possible genocidi”, afirma Hakobyan. “Som un poble molt petit amb unes forces armades que no admeten una comparació amb les de Turquia.” I insisteix en què “l’amenaça turca no només amenaça la supervivència d’Armènia, si no l’estabilitat de tota la regió del Caucas”.

Abans i després d’aquesta intervenció van ser emotius els moments en que Pep Fornés va interpretar una melodia amb una duduk, una flauta armènia amb més de 3.000 anys d’antiguitat, i també quan es va oir per megafonia l’himne nacional de la República d’Artsakh.

“AIXÒ NO ÉS ESPANYA”

La incansable Lloll Bertran retorna la situació del Caucas a casa manifestant que el dia 12 d’octubre a Catalunya no hi ha res a celebrar perquè “això no és Espanya”. I, acompanyada a la guitarra pel també infatigable Jordi Fàbregas, interpreta la cançó ‘Això no és Espanya’ que ja s’ha fet viral, amb la tornada corejada pels assistents a la trobada de la plaça.

“SI POGUESSIN TALLAR CAPS, HO FARÍEN” I ‘LA SARDANA’

Una altre contumaç, Pepa Arenós, fa una referència, amb missatge, als presos i preses polítics. Acusa als responsables perquè “tots sabem qui ho ha fet, aquells que ho fan tot impunement, aquells que no reben mai cap càstig, aquests que ho fan de nit –i de dia també– perquè son uns covards”. Recorda que van tallar els caps dels resistents de 1714. I afegeix: “No dubteu, si poguessin farien el mateix amb nosaltres.” Diu que sempre ens queixem d’Europa, però que, gràcies a ella, no s’atreveixen a tallar cap cap. I, dedicada al Pere i a la Nuri –els pares d’en Jordi Sánchez, presents a la plaça–, com a sardanistes que son, amb el Pep Fornés reciten el poema ‘La sardana’, de Joan Maragall, amb la música de fons del flabiol d’Enric Armangol.

12 D’OCTUBRE, REBOST, SÍNDICS, DANI GALLARDO I 14-O

Maria Catà, insistent, després de donar les gràcies a tots els protagonistes de la trobada, recorda que totes les visites dels màxims representants del poder de Madrid a Barcelona han estat blindades amb exagerades mesures de seguretat, fins i tot amb franctiradors a les teulades, i amb ridícules ordres de fer retirar una pancarta d’Òmnium al·lusiva a ‘Felip VI… i l’últim’. En contrast, un 12 d’octubre a la capital, “trist i patètic i ridícul com els avions que van equivocar els colors de la bandera espanyola”.

Es demana solidaritat amb el Rebost, que necessita ajuda per seguir oferint el seus serveis. Es recorda un acte de suport als Síndics de l’1-O, que seran jutjats en breu. Jordi Matas, president de la Sindicatura participarà en la trobada a la plaça del 26 d’octubre. També es recorda que el 6 i 7 de novembre serà jutjat a Madrid Dani Gallardo que, com la Tamara, els CDR’s l’Adri i molts altres, és víctima de la repressió indiscriminada. Es demana que se l’hi enviïn cartes de recolzament a CP Madrid II. Módulo 4. Ctera. Alcalà-Meco km 4,5. 28805 Alcalà de Henares (Madrid).

La revolta continua. El dimecres dia 14 farà un any de la notificació de les sentències als presos i preses polítics. El CDR Barcelonès convoca a una manifestació a la plaça Urquinaona a les 8 del vespre.

‘AL PRESIDENT COMPANYS’

El poeta, músic, cantant i rapsoda Celdoni Fonoll, també infatigable, tanca les intervencions recordant que el dia 15 d’octubre de 1940 el president Lluís Companys va ser executat al castell de Montjuïc. El proper dijous farà 80 anys d’aquell assassinat. Fonoll recita –reconeix que per primera vegada de memòria– el poema “Al President Companys”, de Ventura Gassol.

Com és habitual, la trobada finalitza amb ‘Els Segadors’ i els “visca Catalunya lliure!”

Quim Coca

La televisió d’Armènia s’ha fet ressò de l’acte d’aquest dilluns a la plaça i ha emès aquest reportatge:

Fotos: Josep Casas

Vídeo de l’acte sencer:

Vìdeo: Joan Bussé

Foto: Josep Casas

Això no és Espanya

Entre vinyes oliveres i taronges,
nasqué la vida en aquest racó del món.
Cap seny no ha pogut frenar la nostra rauxa
és impossible que tingui aturador.
La nostra terra ha sigut i serà
castell, sardana, jota i mascletà.

Per això s’escolta aquest clam
això no és Espanya
De Salses fins a Guardamar
això no és Espanya

I de Fraga fins a Maó
això no és Espanya
el poble canta amb il·lusió
i el poble té raó.

Què bonica és la mar Mediterrània
la Costa Blanca i la Plana de Vic.
La Albufera de València, Formentera,
la Ribagorça, el Pallars i el Vallespir.
La nostra terra ha sigut i serà
castell, sardana, jota i mascletà.

Per això s’escolta aquest clam
això No és Espanya
de Salses fins a Guardamar
això no és Espanya

I de Fraga fins a Maó
això no és Espanya
el poble canta amb il·lusió
i el poble té raó.

Amb paella, fruit i calçotada
omplim la panxa, fem força per lluitar.
Amb burret, barreja i pomada
per la Victòria aviat podrem brindar
La nostra terra ha sigut i serà
castell, sardana, jota i mascletà.

Per això s’escolta aquest clam
això no és Espanya
De salses fins a Guardamar
això no és espanya

I de fraga fins a Maó
això no és Espanya
el poble canta amb il·lusió
i el poble té raó.

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant
i se’n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella…
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant:
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l’amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tot ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Joan Maragall (1860-1911)

La sardana

No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit–
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’infinit–,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort –la mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,

i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort–, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

Ventura Gassol (1893-1980)

Al president Companys (1940)