CRÒNICA SOLIDÀRIA A LA PLAÇA DE LA VILA

Vila de Gràcia, 13 de gener de 2020.

La Campana esquerdada sona. També tenim esquerdat el cor i, tot i això, seguim sonant: cridant llibertat, exigint justícia.

Avui, en primer lloc, hem celebrat dues bones notícies: l’alliberament dels dos darrers CDRs que encara estaven a presó -tot i les fiances escandaloses i que resten pendents d’un judici injust i basat en mentides-, i el fet que el Carles Puigdemont i el Toni Comín hagin assistit per primer cop al ple del Parlament Europeu. Compartim l’alegria amb un afectuós aplaudiment. També hem reclamat l’acatament de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per part del Tribunal Suprem espanyol. És inútil; com encertadament va dir en Alfredo Pérez Rubalcaba, Espanya està disposada a pagar un preu molt alt per no perdre una part d’un territori que considera seu.

Tot seguit hem tingut un record tendre per la Isabel Clara Simó. La Carme Sansa ens ha llegit una part del seu discurs d’acceptació del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. M’he quedat amb un pensament: “sapere aude”, atreveix-te a saber, a pensar, a aprendre, a investigar… Si gosem pensar per nosaltres mateixos serem lliures, i aleshores esdevindrem imparables.

A continuació ha pres la paraula en Ramon Tremosa, que durant deu anys ha format part del Parlament Europeu, part d’ells com a company de l’Oriol Junqueras i del Raül Romeva. El Ramon s’ha fet dues preguntes retòriques i les ha abordat.

Què podem esperar d’Europa? Ha vingut a dir que Europa és molt diversa, que hi ha països molt compromesos amb el projecte i d’altres que sempre fugen d’estudi. Com a mostra ens ha recordat el nombre de refugiats sirians acollits després de la crisi del 2016 per part de tres diferents estats: Alemanya en va acollir un milió, Suècia 150.000, i Espanya pocs més de 12.000. Ha defensat que Europa ens ha ofert una vida molt millor d’aquella que haguéssim tingut si no hi estiguéssim integrats; i com demostració ha comentat que, la crisi del 2008, si no haguéssim format part de l’euro, hagués estat molt més profunda i el terrabastall bancari hagués tingut una dimensió similar a la “crisi del corralito” argentina.

Què podem esperar de la democràcia europea? Ha dit que a molts països de la UE es fan referèndums: Escòcia per la independència, Suècia per entrar a l’euro, Regne Unit per sortir de la UE, Dinamarca per entrar a l’euro… que als països democràtics es fan referèndums i els seus resultat s’implementen. Creu que en el 2021 Escòcia farà unes eleccions refrendàries (perquè el govern anglès, per la seguretat de perdre’l, no li permetrà fer un altre referèndum), i que com a resultat d’aquestes, Escòcia deixarà el Regne Unit i tornarà a la UE. Per tot això està convençut que Espanya té por, i per aquesta raó pensa que a la llarga ens en sortirem.

Ha definit l’estat espanyol com una autarquia al servei d’una oligarquia madrilenya que, a base de créixer, està desertitzant les dues Castelles, i a la llarga farà el mateix amb tota la península, perquè hi xucla recursos de forma imparable. Creu que nosaltres estem obrint un camí que també beneficiarà a les Castelles, i de seguida s’adonaràn.

Ha acabat la seva intervenció comentant que, el suplicatori del Tribunal Suprem per tal de poder jutjar a Puigdemont i Comín, suposarà un autèntic judici a la justícia espanyola per part del Parlament Europeu. Que serà un escàndol, i que farà evident a la classe política europea quina és la qualitat democràtica de l’estat espanyol.

Ha conclòs amb una recomanació i una cita. Ens ha aconsellat que seguim els articles que sovint publica el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, perquè, diu, sempre l’encerta; i ens ha recordat la màxima de què la paciència és la millor arma.

Xavier Andreu

Fotos: Josep Casas

Vídeo: Joan Bussé