MÉS CLAUS SOBRE LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Plaça de la Vila. Segon dilluns dedicat a la repressió de l’Estat espanyol a polítics catalans i a altres ciutadans en forma de presó, exili o requisitòries judicials (més de 2.900 en aquests moments). Abans dels habituals cinc minuts de silenci, un recordatori sobre les mesures de seguretat que cal observar i que, evidentment, s’observen en mascaretes i distàncies.

Des de Gràcia/Llibertat, organitzadora de la trobada que agrupa a més 37 entitats, societats, associacions, colles i grups del barri, s’agraeix a totes les persones que van assistir a la commemoració de la Diada d’enguany, a Gràcia, amb la col·laboració de la territorial de l’ANC de la Sagrada Família. Va ser un 11 de Setembre atípic marcat per estrictes mesures per evitar contagis del maleït covid-19. Un agraïment a tots els personatges rellevants que van participar i, en especial, a la munió de voluntaris que van dedicar dies de treball.

El dilluns de la setmana passada es va fer referència a la desobediència. Ara, es va insistir sobre aquest tema com a peça important de la lluita per les llibertats a partir d’exemples com la Xarxa Antirrepresiva 11-S, el llibre ‘Manual de desobediència civil’, de Mark i Paul Engler, o articles de premsa como el Joan Vall Clara ‘L’inhabilitaran? Sí!’

XARXA ANTIRREPRESIVA 11-S

El pols amb l’Estat espanyol persisteix i suma accions i estratègies. La Xarxa Antirepressiva 11-S és una organització més, suma de Rescat, del Comité de Solidaritat amb la Lola i del Moviment Pro-Amnistia, entre d’altres grups.

Aquest 11-S, en el Fossar de les Moreres, la Xarxa va llegir un comunicat en el que es denuncia la desatenció sanitària dels presos, la utilització de la pandèmia per estendre els controls de tota mena sobre la població, la criminalització del moviment okupa i la farsa de la transició de 1978. També, entre d’altres coses, el comunicat recrimina la manca de drets i llibertats democràtiques contra persones com Valtonyc i Pablo Hasel. I contra els ciutadans empresonats o en processos judicials a partir dels fets de 1’1-O, “que no deixen d’augmentar, demostrant la deriva autoritària de l’Estat i del suposat governs progressista PSOE-Podem”.

El comunicat de la Xarxa recorda els noms de quatre companys morts a Turquia, i en particular a Igor González Sola, aparegut sense vida a la seva cel·la de la presó de Martutene el dia 4 de setembre, a qui el col•lectiu de presos d’ETA EPPK atribueix la seva mort com a conseqüència de les “polítiques repressives de l’Estat espanyol”. Un record també per Iñaki Bilbao, en vaga de fam des del passat dia 8, i per Lola López, a la presó des de l’any 2001, i per altres dones antifeixistes empresonades o exiliades.

El comunicat acaba fent una crida al treball unitari i arreu, doncs cal “lligar la lluita pels nostres drets i llibertats democràtiques amb la lluita contra la repressió”.

ATACS FEIXISTES

El feixisme es suma també a l’onada repressiva en fets com l’atac a la seu d’Òmnium Cultural a Barcelona i l’intent d’agressió a la llibreria Blanquerna de Madrid. “Tots perpetrats per una colla de elements indesitjables al servei de les intencions més fosques de l’Estat”, com va etzibar un dels conductors de la trobada.

‘MANUAL DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL’

El llibre ‘Manual de desobediència civil’ explica i analitza, com consta a la portada, ‘Les claus de la revolta no-violenta que està transformant el segle XXI’. Encara que no parla de Catalunya, molts ciutadans es van emmirallar en les rigoroses i exhaustives perspectives que ofereix el llibre sobre els moviments de desobediència –Ocupa Wall Street, Primavera Àrab, #BlackLivesMatter, canvi climàtic, drets dels immigrants, entre d’altres– a diferents llocs del món molt allunyats. El llibre fa aflorar tot allò i els perquè que s’amaguen darrera d’aquests esclats de protesta no-violenta. Maria Catà es va encarregar de llegir un fragment del llibre de les pàgines 187-189.

L’edició l’obra de Mark i Paul Engler, editat per Saldonar, s’ha publicat amb una nota introductòria de Liz Castro, veïna de Gràcia, activista i vinculada als Estats Units, país del que parla molt el llibre.

L’APORTACIÓ DE LIZ CASTRO

Liz Castro diu que malgrat el llibre no parla gens de Catalunya, paga la pena llegir-lo per trobar eines i estratègies que ens ajudaran a assolir tots els reptes que afronten els catalans. Seguidament, Maria Catà passa a llegir un extracte del text en que denuncia l’error que fa pensar que si anem amb el lliri a la mà (‘llirisme’) el poders fàctics també es portaran bé amb els catalans i les seves reivindicacions. “Siguem clars –diu–: l’únic que comparteixen el llirisme i l’estratègia de la lluita no-violenta és el rebuig a la violència.” Fa falta, afegeix entre d’altres coses, creure en l’activisme no-violent, “una de les eines més poderoses al nostre abast, i acabar de treure’n tot el suc” [veure l’extracte de la nota en un document adjunt].

El llibre analitza moltíssims àmbits –història, ciència, estudi, comparacions i propostes…– , però un dels participants a l’acte només fa referència a un apartat que explica les accions que es poden fer. La conclusió es que si s’analitzen tots el moviments de desobediència, només en l’activisme del 3,5 per cent de la població implicada s’assoleixen els objectius. Més de dos milions de persones vam votar l’1 d’Octubre.

ENS PODEM IMAGINAR 540.000 ACTIVISTES?

Pepa Arenós planteja el que podrien fer, no el 3,5 per cent de les persones que van votar aquell 2017, sinó el 30, que és el percentatge sobre la població total del cens que va votar, va resistir i va patir agressions aquell dia. I planteja imaginar “la força que tindríem i que podríem fer servir”.

Els investigadors solien dir que cap govern podria sobreviure si el 5 per cent de la població es mobilitzava en contra. Una de les investigadores es va adonar que el llindar no era tan alt. Va deduir que de fet cap una campanya no fracassava una vegada hagués assolit la participació activa i constant de només el 3,5 per cent del total de la població. Fem números d’una situació similar aquí a Catalunya. El 30 per cent dels que van votar que ‘sí’ a la República catalana sumen uns 540.000 ciutadans i ciutadanes. “Es pot imaginar la força d’aquesta mobilització?”, proclama.

FER-SE VEURE, VOTAR I PERSUADIR

A continuació Arenòs passa a llegir un fragment del capítol ‘Els pilars’ del llibre que condensa la força dels partidaris actius que porten la seva il·lusió i convenciment als carrers, a les xarxes, als grups i a la difusió d’informació. Aquests tres pilars, segons Castro, són: fer-se veure, votar en conseqüència a les seves prioritats i persuadir als altres en les seves esferes influència familiar, socials i professionals. És important la implicació de professionals –advocats, músics, professors, esportistes, religiosos, esportistes, famosos, botiguers…– en la difusió de l’objectiu a assolir. I una constatació: “Els negativistes passen per alt un punt important: sense idealisme, els desfavorits no guanyarien mai.”

L’HORA DE LA SOLIDARITAT

En una altra intervenció es fa referència al cartell que estava a la balconada de la seu del Districte i que ara marca el contrapunt a dalt de tot del campanar de la plaça. Mai la torre havia estat tan observada i fotografiada com fins ara a Gràcia.

Un apunt dirigit a recordar que el dijous la sentència de inhabilitació del president Torra serà confirmada pel Tribunal Suprem. L’honorable va desobeir en nom de la llibertat d’expressió. Serà una nova oportunitat per respondre tots plegats o acabarà en un batibull més entre partits?, es pregunta. Al respecte, seguidament es passa a llegir l’article ‘L’inhabilitaran?, Sí!’, de Joan Vall Clara, publicat al diari ‘El Punt-Avui’ el dia 11 de setembre.

TOT PLEGAT, VERGONYA!

Per tancar la trobada, Francesc Rosell recorda que molts vàrem exigir desobediència, una eina efectiva i eficaç per lluitar contra les lleis injustes mentre altres van fer guàrdia davant de la Generalitat per exigir que es mantingués la pancarta al balcó del Palau. Ai, si tots els alcaldes i alcaldesses que van brandar les seves vares al palau el 2019 contra la condemna dels presos polítics haguessin seguit el camí de les passes del President! Serien ara centenars d’alcaldes en risc de inhabilitació? Quan es tracta de drets civils, socials i polítics no es pot fer cap pas enrere i no es pot cedir a la involució que promou l’Estat espanyol. “Potser hauria valgut la pena provar-ho i no deixar sol al President una vegada més”, etzibà. A Gràcia seguim amb la pancarta penjada al campanar “perquè no sigui dit que no està penjada, però que amb una mica de sort no la vegi ningú. Tot plegat, com deia Joan Vall, una vergonya!”.

L’Assemblea Gràcia/República organitzarà un acte de presentació del llibre ‘Sortint de l’UCI. Proposta per unes sanitat pública’ a la Vileta de plaça Raspall el dissabte 3 d’octubre.

Estarem atents per si es convoquen actes de suport al President el proper dijous. També pel que es pugui preparar en el tercer aniversari del 1-O.

Joaquim Coca

Plaça de la Vila, 14 de setembre de 2020

Fotos: Josep Casas

Vìdeo: Joan Bussé

Foto: Josep Casas

FRAGMENT DEL LLIBRE ‘MANUAL DE DESOBERDIÈNCIA CIVIL” QUE ES VA LLEGIR A LA TROBADA

[…]

“Tant si aquesta norma es considera del 3,5 per cent es considera, o no, com un llindar definitiu per crear el canvi, la xifra apunta una idea important: malgrat si l’objectiu final dels moviments transformacionals és obtenir el suport de la majoria d’una societat, la força d’una acció de base popular es mesura pel nombre de persones que s’impliquen en la causa.

El suport públic actiu, examinat més de prop, consisteix en diversos components. El primer és fer-se veure. Els partidaris actius d’un moviment són les persones que omplen els carrers per fer marxes, assisteixen a grups de discussió i es presten a difondre informació. Sense aquestes persones, les concentracions d’un moviment estarien buides. El segon, en les societats on se celebren eleccions, és que els partidaris actius voten amb el moviment. Posen la causa al capdamunt de la seva llista de prioritats quan van a les urnes.[…]

Un tercer tret dels partidaris públics actius és que persuadeixen els altres. Tant si expressen les seves opinions en els mitjans socials com si conversen amb els familiars durant el sopar del Dia d’Acció de Gràcies, intenten influir en les opinions de les persones del seu entorn.

Finalment, els partidaris actius són la mena de persones que es posen en marxa per actuar de manera independent i avançar sobre un tema dins de les seves esferes socials i professionals d’influència. Això a la pràctica es tradueix en advocats que treballen ‘pro bono’ per una causa en la qual creuen, músics que componen cançons perquè cantin els manifestants als carrers, professors que expliquen la causa a les seves classes, pastors que parlen del tema en el sermó del diumenge, esportistes professionals o famosos que porten samarretes amb lemes que expressen les seves idees, o botiguers que pengen artell de suport als aparadors.

A través d’aquest últim tipus de suport, els partidaris actius ajuden a convèncer els pilars als quals estan més vinculats. Si al principi, quan un tema encara és impopular, la seva postura sovint els fa guanyar els menyspreu dels que pensen que la seva passió per la causa és poc factible i les seves tècniques equivocades. No obstant això, els negativistes passen per alt un punt important: sense idealisme, els desfavorits no guanyarien mai.”

EXTRACTE DE LA NOTA INTRODUCTÒRIA DE LIZ CASTRO AL LLIBRE ‘MANUAL DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL’, DE MARK I PAUL ENGLER

[…]

A vegades, quan es parla de la lluita no-violenta se la fa equivaler a anar amb el lliri a la mà, i s’imagina que si ens portem bé i dòcilment els poders fàctics també es portaran bé amb nosaltres. Hem vist una vegada i altra que res pot estar més lluny de la realitat. En canvi, les elits i alguns polítics aprofiten el ‘llirisme’ per apoderar-se encara més dels recursos econòmics i acumular la capacitat decisòria d’aquests.

Als que manen els interessa fer equivalent la lluita no-violenta i el llirisme. D’aquesta manera, pretenen desvirtuar la no-violència i neutralitzar l’estratègia més perillosa per al seu poder. Siguem clars: l’únic que comparteixen el llirisme i l’estratègia de la lluita no-violenta és el rebuig a la violència. És com assenyalar un plançó i declarar que els arbres són febles!

[…]

A Catalunya tenim molts ingredients per esdevenir un poble empoderat i guanyar una democràcia més forta i justa: una població activa i solidària, disposada a involucrar-se, una xarxa de connexions entre la gent de la comunitat, i uns valors d’igualtat i ganes de viure en una societat lliure. Ens falta, però, creure en l’estratègia de l’activisme no-violent, una de les eines més poderoses al nostre abast, i acabar de treure’n tot el suc. ‘Manual de desobediència civil’ hi ajudarà.

ARTICLE DE JOAN VALL CLARA PUBLICAT A ‘EL PUNT-AVUI’ EL DIA 11 DE SETEMBRE DE 2020

L’inhabilitaran? Sí!

Joaquim Torra, el 131è president de la Generalitat, és tossut i de criteris clars i propis. Sort n’hem fet, de la fortalesa del seu caràcter personal, en aquesta legislatura del coi de govern efectiu i la remenada unitat estratègica entre socis de govern! L’unionisme i l’unionisme emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, negociador, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador) han volgut construir el relat del “titella al servei d’un boig” però no se n’han sortit.

El dijous 17 Torra entrarà al Suprem per la vista del recurs d’apel·lació, i encara espetarrellarà darrere seu la metralla del foc amic i l’enemic sobre si s’han de pactar o no s’han de pactar alguns extrems abans no l’inhabilitin i sobre la convocatòria d’eleccions. Però per què donem per fet que l’inhabilitaran? Quin nivell de rendició i entrega és aquest? Com és que només fem supòsits els uns i els altres sobre els circuits possibles després de la inhabilitació? On estem? Fins on hem arribat? Com és que tothom té clar que no hi ha arguments per a la defensa? Ni de fons ni de forma? Està condemnat abans d’entrar? A la pira pública sembla que sí. És la por? El realisme del coneixement de l’esperit de venjança exhibit fins ara? Tot hi deu fer, però els membres del Tribunal es deuen fregar les mans amb el resultat del judici públic paral·lel. Ni els propis clamen la presumpció d’innocència. “Sol i de dol” des del minut 1.

Una vergonya!