TROBADA DE DILLUNS 16 DE SETEMBRE DEL 2019 A LA PLAÇA DE LA VILA DE GRÀCIA

Amb l’assistència d’uns 450 graciencs, convocat per la Plataforma Gràcia per la Llibertat, ha tingut lloc l’acte de cada dilluns en memòria dels presos, exiliats i represaliats polítics. L’acte d’avui, ha estat especialment dedicat als 700 dies a la presó dels companys Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Hem començat amb l’habitual Cant dels Ocells i la presentació de l’acte per part del company Pere Folguera.

L’actor i company Enric Majó, ens ha llegit un poema, part de la obra del col•lectiu “Teatre amb R de República”, estrenada a Berga per les festes de la Patum i representada a València (s’espera poder fer-ho aviat a Barcelona!), que relata en forma èpica el procés d’emancipació nacional en que estem immersos. Ha despertat l’entusiasme del públic assistent.

Tot seguit els companys Carles Arquimbau, Pepa Arenós, Ferran Herédia i Sílvia Gómez ens han llegit escrits d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, que foren redactats al començament del seu captiveri i als dies presents. Hem pogut constatar el pas de la esperança d’un ràpid alliberament a l’acceptació d’un captiveri que, tot fa témer que serà llarg. Malgrat tot, el missatge per part dels companys, és molt clar: cal continuar la lluita. Sabem que és la única manera d’assolir la seva llibertat i la de la resta de companys i companyes empresonats i el retorn dels exiliats
Després del recordatori de les activitats previstes per a la setmana vinent, l’acte ha acabat amb el Cant dels Segadors.

Joan Molina

Fotos: Josep Casas

Vídeo: Lola Capdevila

JORDI SÁNCHEZ

JORDI SÁNCHEZ

16 d’Octubre de 2017, CAMÍ DE LA LLIBERTAT

El camí de la llibertat no és sempre fàcil. Però quan es fa amb tanta gent és sempre agradable. L’actuació de l’Audiència Nacional ha arribat en un moment on algú potser ha pensat que podria ser determinant per capgirar la voluntat d’un poble expressada a les urnes.

L’estat espanyol ha rebutjat una i mil vegades els camins de la política i el diàleg. Avui mateix ho ha fet a la invitació del president Puigdemont a donar una oportunitat al diàleg en els propers dos mesos.

Espanya és un estat fort i té tots els mecanismes de poder per intentar imposar la seva veritat. Ho vàrem veure l’1 d’octubre, com ho havíem vist abans. I certament el camí escollit pels governants espanyols ens posa molta pressió, ens causa dolor i ens obliga a ser conscients de cada pas que fem. Però nosaltres tenim el poder de la voluntat de la ciutadania, imbatible, si ens mostrem amb la mateixa perseverança.

La nostra aposta per prosseguir el camí de llibertat és clara i meditada. No tenim res a amagar. Volem ser un estat en forma de República. Som demòcrates per damunt de qualsevol altra consideració. Ningú ens canviarà.

La decisió de privar-nos de llibertat per part de l’Audiència Nacional és una decisió mancada de tot fonament jurídic i processal. Una decisió acordada fa dies com ho van corroborar centenars de comentaris a la recepció del passat 12 d’octubre al Palau Reial i milers de tuits i informacions prèvies a la nostra compareixença avui a l’Audiència. És una decisió de la qual l’estat espanyol haurà d’explicar-se davant l’opinió pública internacional i també davant les corts i els tribunals europeus. És, senzillament, un escàndol. Una de les vergonyes d’Europa.

No accepto la condemna. No accepto les mesures cautelars ni les seves derivades. La decisió de privar-me de llibertat és injusta. I seran les autoritats de l’Estat qui hauran de passar vergonya per aquesta decisió.

Jo espero tranquil l’ordre de llibertat. Sé que arribarà, no pot ser d’altra manera. Quan no hi ha delicte, no hi pot haver ordre de presó. Demano, espero, exigeixo una rectificació d’aquesta gran injustícia que avui s’ha comès des dels tribunals espanyols.

Sé del cert que la ciutadania del meu país tindrà una resposta cívica i pacífica, com sempre hem donat. Tenim tot el dret a manifestar-nos i exigir els nostres drets i llibertats. Però també demano que ho fem amb el compromís insubornable a la no-violència. Mai hem caigut en el parany de la violència. Ara tampoc ho farem.

Potser arriben més ordres de presó, potser una suspensió de l’autogovern, potser mesures polítiques de l’Estat de gran agressivitat. No perdem el nord. Si ens mantenim confiats, compromesos, mobilitzats i cívics com ara, com ho vam fer l’1 d’octubre o el passat dia 3 en l’aturada general, arribarem a la independència entre tots.

En aquest punt expresso la confiança en les decisions que pugui prendre la majoria del nostre Parlament i l’estratègia a favor del diàleg que proposen el president Puigdemont i el vicepresident Junqueres en nom del govern. Ens volen dividits, mostrem-nos com una pinya per culminar aquest últim tram. Sense cap renúncia ni retrocés, cap fred i decisió valenta per seguir avançant ara que ho tenim a tocar.

Ningú ens podrà vèncer si seguim junts, forts, units en la pluralitat, mobilitzats pacíficament en defensa de la llibertat, la democràcia i la República Catalana.

La llibertat és digna i plena o no és! Som-hi!

JORDI SÁNCHEZ

JORDI SÁNCHEZ

El risc que salva. 25-04-2019 (Serra d’Or, Abril 2019)

Quan vaig declarar davant del Tribunal Suprem el dia 21 de febrer, hi vaig defensar el valor de la mobilització ciutadana en tota democràcia, com a eina essencial per fer guanyar vots en el nostre cas a la majoria independentista i, en definitiva, per guanyar la independència. També vaig posar en valor el paper de l’Assemblea Nacional Catalana, una actuació sempre pacífica i no violenta que havia estat greument qüestionada per l’escrit de l’acusació.

No hi ha democràcia sense llei. I, com apunta Joan-Carles Mèlich, tampoc no hi ha democràcia només amb llei. Encara més, no hi pot haver una llei que ofegui la democràcia. La democràcia no és estàtica: és una tensió permanent i vivificadora entre legalitat i legitimitat, entre dret i justícia. Els drets ciutadans evolucionen; no cal que en doni exemples.

La ciutadania de Catalunya sap prou bé què és legítim en un sistema democràtic i què no ho és. Així, sabem que el nostre dret a l’autodeterminació és un dret polític, que, si bé és cert que la Constitució espanyola no recull, es correspon amb un anhel col·lectiu legítim. No tot allò que la Constitució no recull és inconstitucional. El dret a l’autodeterminació és un dret recollit en tractats internacionals essencials que l’Estat espanyol subscriu.

N’hi ha que sembla que vulguin fer passar la Constitució espanyola per un text sagrat, una veritat absoluta, inamovible, un dogma en el qual hem de creure. L’han convertida en un text mort, petrificat, en un fòssil. Temps al temps: aquesta Constitució no podrà aguantar l’embat cívic d’una ciutadania compromesa, que vol diàleg, que cerca la seva llibertat. Estic segur que la democràcia no ens abandonarà mai.

Com si recordéssim Antígona, la ciutadania catalana i els seus representants polítics vam triar el camí difícil. Vam fer valdre la nostra voluntat legítima, les lleis no escrites dels nostres cors. Ens vam arriscar a ser lliures.

JORDI CUIXART

JORDI CUIXART

Ho tornarem a fer. Darrer Capítol. Cap renúncia

«La nostra època ens obliga a prendre partit.»

Chimamanda Ngozi Adichie

Estic convençut que la lliçó que ens brinda el present és la millor llavor de futur: en ple segle xxi, no renunciem a decidir el nostre futur. Amb tota la humilitat del món, però dempeus davant l’amenaça de la repressió per part de l’Estat. La nostra causa és noble i justa: l’autodeterminació de Catalunya com a exercici de legitimitat democràtica. No sabem a hores d’ara si el mitjà per aconseguir-la serà un nou referèndum o una altra via democràtica que permeti canalitzar la voluntat majoritària, però sabem que, per damunt de tot, preservarem l’exercici de drets fonamentals, utilitzant la desobediència civil quan calgui. Després de vint mesos empresonat, la meva prioritat com a pres polític es manté intacta: lluitar i treballar per avançar en la resolució del conflicte polític. I denunciar la vulneració de drets i llibertats de la ciutadania de Catalunya i del conjunt de l’Estat espanyol. Aconseguir, en resum, que els meus fills puguin viure en un país més just i més lliure; els dos grans, el petit Amat, que veig créixer entre barrots, i un que, si Déu vol, tindrem amb la Txell pels volts de la tardor. Una aspiració desitjada per tota la ciutadania de Catalunya, per tota la humanitat: deixar a les generacions que venen una societat més justa i igualitària, més lliure i democràtica, més fraternal i solidària. Estic convençut que aquest país no caurà en la frustració, perquè la seva acció col·lectiva està motivada per la immensa esperança en un futur millor. Hem superat situacions molt més adverses i hem estat capaços d’aixecar el cap davant d’esdeveniments pitjors. Com deia Manuel de Pedrolo, «cal lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res». Som fills de moltes derrotes, és cert, però no fer res no és cap alternativa. Hem après que la història es construeix pas a pas, a cada racó del país, i és així com el que avui sembla una derrota pot ser la base i el fonament de la victòria. Som un país d’immigrants, un país on els ciutadans van decidir fa més de quaranta anys que la llengua catalana seria la llengua vehicular a les escoles, per aconseguir que tothom tingués les mateixes oportunitats i que ningú no hagués de renunciar a la seva llengua d’origen. Una prova d’aquest gran èxit i motiu d’autoestima és que avui, a Catalunya, es parlen més de tres-centes llengües i que el català continua sent una llengua de cohesió social. Els Països Catalans són terra de lluites compartides, de carrers i places asfaltades amb les mans, de moviment veïnal, de persones vingudes d’arreu, gent humil i treballadora, que ha pogut tirar endavant els seus projectes empresarials de manera honesta i compromesa. No ens podem permetre el luxe de la desesperança: deixem el pessimisme per a quan arribin temps millors. Si la brutalitat policial no va poder aturar centenars de milers de votants l’1 d’octubre, algú creu que la sentència del Suprem farà que els catalans deixin de lluitar pel seu dret a l’autodeterminació? Estic convençut que no, que continuarem lluitant pacíficament per exercir-lo. Ho tornarem a fer . Perquè nosaltres hem pres la humil decisió, sense por i plens de coratge, de no retrocedir en tot allò que afecta l’exercici de drets fonamentals, individuals i col·lectius.

JORDI CUIXART

JORDI CUIXART

Ho tornarem a fer (Ara Idees) Pròleg

Des de la presó «Sota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per a un home just és la presó.» Henry David Thoreau Penso que mai no s’està preparat per entrar a la presó. De fet, encara avui em sorprenc que la meva prioritat no sigui sortir-ne. Però no ho és. I us asseguro que no és pas ni per una voluntat de martiri, ni perquè a la presó s’hi estigui bé. Estic d’acord amb l’afirmació de la Nadia de les Pussy Riot: «La presó no és el pitjor lloc del món per a algú que pensa.» Una declaració admirable, i més sabent que es refereix a una presó russa. Fa més de 600 dies que estic empresonat, sota l’acusació de rebel·lió contra l’Estat espanyol. Vaig entrar a la presó el 16 d’octubre del 2017, juntament amb l’aleshores president de l’Assemblea Nacional Catalana ( anc ), Jordi Sànchez. Escric aquestes línies poc després que s’hagi acabat el nostre judici al Tribunal Suprem. El Ministeri Fiscal m’acusa de participar en «un cop d’Estat». És a dir, en un aixecament en armes contra el poder constituït. Si no fos per l’espiral de repressió que se’n deriva, podríem dir que l’acusació fa riure. No vaig prendre consciència del que vol dir ser un pres polític de manera immediata. El segon cop que vaig declarar al Suprem ja feia dos mesos que era a la presó de Soto del Real. Les expectatives de sortir en llibertat provisional eren molt escasses, però semblava que si dèiem el que el jutge volia sentir sortiríem en llibertat. Recordo que, plorant de vergonya, vaig dir-li allò que havíem convingut amb l’advocada. Un cop feta la declaració, vaig estar moltes hores al calabós; un habitacle més petit que la cel·la, sol, sense llum natural i amb una sensació d’humitat esgarrifosa. Feia fred i em sentia brut, vençut, desmoralitzat… I, de cop, vaig recordar un mantra que m’havia donat la mestra de ioga molts anys enrere. Vaig començar una meditació que no sé quant va durar, però que va fer que passessin per davant meu milers d’homes i dones que al llarg de la història havien lluitat per la defensa de la democràcia i la llibertat, en circumstàncies infinitament més adverses que les meves. Aquell dia que havia de ser una derrota es va convertir en l’inici de la meva victòria particular. Per començar, has d’assumir que el temps lineal ha desaparegut de la teva vida. Això, al principi, et sembla inassolible, però amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos, ho vas entenent. El present és l’únic que et complau, i és així com la vida pren tota una nova dimensió. En segon lloc, has de tenir clar per què lluites. Quins són els motius que t’han portat a la presó i, sobretot, conèixer on són els límits. I, malauradament, és molt probable que aquesta reflexió sigui la mateixa que van fer-se milers de lluitadors per la llibertat abans que tu. És aquí on assumeixes que part del teu destí ja no et pertany, i que no pots fer res més que seguir el dictat de la teva consciència. La veu de la consciència de la qual parlava Gandhi davant del tribunal que el jutjava pel conflicte amb els cultivadors indígenes de Champaran. La llei més important de la nostra vida.