En arribar a la plaça de la Vila ens vàrem trobar amb la relativa sorpresa que l’ajuntament li va faltar temps per treure les pancartes de la seva balconada per què el jutjat contenciós administratiu número 6 de Barcelona considera partidista els actes de solidaritat. Cal dir que els veïns els hi va faltar temps per deixar els seus balcons per posar la pancarta reivindicant la llibertat dels presos.

Potser durant els cinc minuts de silenci amb els que comença la concentració dels dilluns algú va recordar aquella pintada que deia «faig col·lecció de dies però els tinc tots repetits» per què els vells temps tarden molt en marxar i els nous els hi costa massa arribar. Però com va dir Jordi Pina a la cloenda del seu parlament «no defalliu ho tenim a tocar» per tot seguit donar la paraula a Celdoni Fonoll que va recitar un sonet format amb una única paraula: Independència. Al mateix Fonoll, al començament de l’acte va recitar una pregària recordant els quatre anys que no tenim la Muriel Casals entre nosaltres.

En Francesc Rosell va introduir l’acte per constatar que malgrat tot alguna cosa es mou i la nostra concentració, com les nombroses que es fan arreu, serveixen per alguna cosa. Va recordar que la Clara Ponsati, malgrat la Junta Electoral Central, ja ocupa el seu escó en el Parlament Europeu i també va celebrar que a compte gotes els presos vagin sortint de la presó durant unes hores per fer tasques socials. Tot hi això va constatar que «la causa general de la justícia contra Catalunya continua amb nombroses citacions i fiances milionàries.

Jordi Pina, l’advocat de Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull va prendre la paraula per explicar les vivències de les moltes hores que ha passat amb els seus defensats que han estat condemnats «per sortir el carrer per defensar el nostre dret de posar paperetes».

Va destacar els dos silencis que més li han copsat. El primer va ser quan en el Tribunal Suprem van passar els vídeos de la violència policial el dia del referèndum. «En aquell moment fins i tot em vaig emocionar. Sobretot al veure les cares dels jutges, i fins i tot dels fiscals, de vergonya. El soroll dels vídeos contrastava amb aquell silenci».

L’altre gran silenci que va destacar Pina va ser el moment que els acusats van fer us del torn a l’última paraula. No sabia el que dirien i quan el dia abans van parlar els hi va donar carta blanca. Normalment aquest drets que tenen els enjudiciats és molt perillós ja que potser contraproduent, però com es tractava d’un judici polític les regles del joc eren força diferents. «Em van agafar fora de joc els seus missatges, com el de Carles Mundó que lluny de defensar-se va demanar l’alliberament dels seus companys presos o el de la Dolors que va recordar la seva condició d’àvia.» Tot seguit va recordar amb emoció les paraules de Jordi Sánchez «que li tremolaven els llavis» quan denunciava que s’estaven violant els seus drets o en Turull parlant dels seus fills o d’en Rull…

«M’ha sorprès l’actuació tan dura de l’Estat».

Especialment dur va ser amb la fiscalia per oposar-se a la concessió del permís que li havia atorgat la junta de tractaments de la presó i les raons que havia donat per oposar-se (en molts casos de una constitucionalitat més que dubtosa). «M’hauria agradat que el fiscal hagués vingut a casa quan va venir a casa la Clara Sánchez a buscar el mòbil del seu pare i hauria vist la cara de felicitat que tenia al saber que al cap de poques hores aniria a buscar el seu pare.

Finalment va posar una nota de color de la seva experiència en la setmanal visita que fa els presos i que Rull porta uns «tigretons» que compra en l’economat penitenciari i entre tots fan una festeta, per què «malgrat tot intenten passar-s´ho bé. Com si estesis en un hospital. Ho fem per vosaltres» li diuen. I ja seriosament Pina assegura que «m’encanta veure’s aquí a la plaça, que la gent surti al carrer, per que la gran por que tenien es que la gent els oblidés».

Els Segadors va posar fi a l’acte, però ja fora de programa i com una manera de donar la bona nit els presos, una veu forta s’imposà a la plaça per anar recitant els noms dels empresonats, exiliats, represaliats i que eren contestats pel mig miler d’assistents amb el crit de «llibertat».

Josep M. Orta

Fotos: Josep Casas

Vídeo: Joan Bussé

Foto: Josep Casas

Foto: Silvia Manzano