PASSEN MASSA COSES

Anava d’ofici. A l’absolució del major Trapero que va suposar la humiliació tant del fiscals com dels jutges del Suprem la policia patriòtica i els jutges de la mateixa corda tenien que donar una resposta contundent. Així ho va destacar Pere Folguera en denunciar l’operació de la guàrdia civil que va propiciar la detenció de vint i un dirigents nacionalistes. «Tots sabíem que era un muntatge, però hem fet un ridícul internacional. Però se senten segurs i tan se’ls en dona el que diguin. A més ja tenen els mitjans de comunicació espanyols que ho magnifiquen» va senyalar.

El temps que no va tenir Folguera per aprofundir en aquest tema el tinc jo. La denúncia dels investigadors que van participar en l’operació Volkhov i que fa reflectir el jutge en la instrucció hauria de representar que el Govern trenqués immediatament les relacions amb Rússia o com a mínim que l’ambaixador formulés una contundent protesta diplomàtica. Res d’ això ha passat el que representa una desautorització implícita a tota aquesta operació. Per primera vegada els responsables de Governació i Justícia no tanquen files amb els seus subordinats. Això es tot un precedent. Ah, cal agrair l’esforç que han fet els investigadors per entendre el català en les nombroses escoltes que van fer als detinguts… Esperem que a partir d’ara els informes policials deixin de ser «paraula de Déu» per molts jutges.

Aquest cop el coronavirus no ha impedit la concentració a la plaça de la Vila, tot i que en un principi estava desconvocada. Com va dir el presentador han passat massa coses «per què malgrat la pandèmia, i amb totes les precaucions, per això calia tornar al carrer». I va anar desgranant els fets de la darrera setmana, des de les manifestacions feixistes (amb el suport de grups d’extrema dreta) en cap de setmana, i fins i tot van fer la convocatòria amb rus, en homenatge als partisans rojos que van participar en l’operació Balatxaie i que va propiciar que el grup Quilapayún els homenatges amb la canço «Pa dolinam i pa vsgorjam».

Va recordar els mil cent dies que dura la situació dels presos i exiliats i finalment es va fer ressò de la carta que en nom de Gràcia Llibertat es va escriure a Eloi Badia, regidor del districte (de Barcelona en Comú), plantejant la queixa que la guàrdia urbana multés amb 2.100 euros a un grup de ciutadans per reproduir fragments de la Declaració d’Independència aprovada pel Parlament en una paret de la plaça Romaní. Després de reclamar que es retirés la sanció la carta diu «convençuts que des d’una perspectiva democràtica la participació en la política no pot comportar una obediència a lleis injustes i entenent que la discrepància forma part de l’actual marc polític, no podem entendre que reprimeixi una acció veïnal i democràtica en un dels pocs escenaris que resten als moviments socials per expresar-se al carrer»

(la ironia torna a ser meva: si els municipals apliquessin la mateixa medecina per tothom i multessin als responsables dels innombrables grafitis que hi ha a la ciutat, no hauríem de pagar impostos).

Tot i això l’acte central de la trobada el va protagonitzar l’advocada laboralista Teresa Blasi, amiga íntima de la consellera d’Ensenyament (en opinió del jutge Marchena) Dolors Bassa, qui ens va parlar de les vivències íntimes de la Dolors a la presó després d’haver compartit moltes hores amb la seva amiga.

Recorda que la primera vegada que la va anar a veure a la presó d’Alcalá Meco portava una llibreteta on ho apuntava tot (i que ha servit de base pel seu llibre). «Quan hi vaig entrar estava emocionada i ella em va rebre amb un gran somriure i em va començar a explicar el que feia entre rieres». Continua Blasi que les dues son molt xerrameques i parlàvem de tot, però li va sorprendre que la consellera estava al dia de tot, des dels nous llibres fins les estrenes de cinema i teatre i, per suposat, de l’actualitat política.

Va resumir les seves vivències en quatre punts. El primer el seu compromís feminista i recorda que al principi tant ella com la Carme Forcadell se sentien oblidades davant del tracte mediàtic que donaven als seus companys presos. La segona és que a la presó no va perdre el seu caràcter reivindicatiu. Com exemple va posar la reivindicació de unes tovalloles més grans per les preses o que si ho desitjaven poguessin repetir el menjar. El tercer punt que va destacar es el compromís social de Bassa tot recordant que es va deixar la pell per que el Parlament aprovés la renda mínima garantida, i finalment va destacar el seu ferm compromís a la causa independentista i que «no se n’està de dir-ho que la presó mai ha renunciat a les seves conviccions. Va acabar les seves explicacions revelant que Bassa li va assegurar que «a la presó he plorat molt, però he treballat per aixecar-me de seguida»

Josep M. Orta

Vídeo de l’acte sencer:

Vìdeo: Joan Bussé

Fotos: Josep Casas

Foto: Josep Casas