CRÒNICA SOLIDÀRIA A LA PLAÇA DE LA VILA

Vila de Gràcia, 20 de maig de 2019.

Avui, a la plaça de la Vila, la música ho ha amarat tot.

L’inici incòmode de cada dilluns: la campana ronca, esberlada pel temps, per la desídia o per ves a saber què. ¿Algú de l’Ajuntament entrant afinarà l’oïda o llegirà aquesta crònica, i pensarà en la possibilitat de solucionar aquest despropòsit?

Seguit, el silenci, la mesura que permet apreciar la música en tot el seu valor, especialment quan el millora. El “cant dels ocells”, simplement taral·lejat per la majoria, a boca closa; altres insinuant la lletra, una nadala, que albira una nova realitat; serà la República?

La Carme Riu ens ha llegit el manifest “cap dona en l’oblit”. Ella, com una lletania, ens ha recitat la corrua de noms de dones empresonades, exiliades, confinades, encausades, investigades, expedientades, represaliades… La pitjor tornada de la causa general contra Catalunya a la qual, obsessivament, l’estat demofòbic on estem vivint ens condemna.

I ha arribat l’esplendor. Dubto que hi hagi algú entre els 795 assistents d’avui, que no hagi anat a un concert d’en Lluís Llach, o n’hagi rascat uns acords per recordar una de les seves melodies, o n’hagi proclamat el seu amor a algú amb unes paraules manllevades. Precisament per això, per l’harmonia plena en el sentiment amb en Lluís Llach, les seves paraules ens han semblat música divina. Ell diu que no sap fer discursos, i potser té raó, però les emocions que ens transmet difícilment ens les pot encomanar cap altre polític; serà allò de l’amor particular.

Amb quina música ens ha encisat? Amb la de la cor. No en cal cap altra.

S’ha preguntat: com s’ho faran els espanyols per guanyar-nos? Perquè persistim, també, aquí, a la plaça de la Vila, i perquè hi serem sempre, mentre calgui. Perquè hem deixat de ser súbdits per ser ciutadans, i mai més hi renunciarem. Perquè els presos polítics han entrat avui al Congreso i al Senado amb un somriure, que la presó no ha estat capaç d’esborrar. Perquè els acompanya tota la nostra dignitat, i això és invencible. Perquè la nostra revolta, –no ho oblidem, dels somriures– és meravellosa, i té una qualitat democràtica i un vigor popular que és l’enveja de mitja Europa, mentre l’altra mitja dorm. Perquè, simplement, persistirem!

Aleshores sí, el poble lliure, hem cantat “l’estaca”, que ja no és una cançó d’en Lluís, és i serà de tots nosaltres, i universal, per la llibertat.

I un esment especial, final, per als músics. Un dilluns sí i el següent també, cada setmana ens acompanyen en el seu i nostre compromís de continuar denunciant la repressió. Guitarres, violins, flautes de tota mena, ukelele, flabiol i tamborí… avui, de lluny estant, m’ha semblat distingir una viola, i els que no hauré vist altres dies. A tots ells gràcies, mil gràcies per la música, de vegades l’única companyia possible en la soledat de la cel·la, l’únic consol quan no trobes les paraules, perquè ja les has fet servir totes per denunciar, una vegada més, aquesta ignomínia.

Xavier Andreu

Fotos: Josep Casas

Vídeo: Joan Bussé