EL ‘CAS DREYFUS’ I ALTRES ESCÀNDOLS

El cas Dreyfus és un dels paradigmes més repugnants de la utilització dels poders polítics i jurídics de l’Estat per castigar una idea o un ciutadà innocent. I de com un discurs dominant –en aquell cas concret l’antisemitisme i el nacionalisme anti-alemany– por arribar a pertorbar perversament el teixit social, polític i mediàtic d’una societat.

El capità de l’exèrcit francès Alfred Dreyfus era d’origen jueu i havia nascut a Alsàcia, un dels territoris que França havia perdut després de la guerra contra Alemanya de 1870. Declarat culpable d’espionatge i alta traïció per un tribunal de set jutges, va ser degradat i condemnat a deportació perpetua a la Guaiana francesa, cosa que gairebé equivalia a la pena de mort.

L’escàndol va ser monumental quan l’intel·lectual i autor d’una extensa obra literària Émile Zola va publicar al diari L’Aurore l’article J’acusse…!, a gran titular, dirigit al president de la República, en el que es denunciava la farsa del judici, quallat de manipulació de proves, en que sospitosament es va absoldre al comandant Ferdinand Esterházy, l’autèntic culpable dels crims que se havien atribuït a Dreyfus.

També es desemmascarava tota la trama de la corrupció institucional que havia aconseguit la condemna de Dreyfus. Zola, que acusava directament al govern i a l’exèrcit i als membres del segon consell de guerra de cometre “el crim jurídic d’absoldre conscientment a un culpable”, va acabar sent denunciat per difamació, va perdre el seu patrimoni i es va tenir que exiliar. Però la putrefacció del sistema judicial francès havia quedat en evidència, Dreyfus va ser declarat innocent l’any 1906, 12 després d’haver patit tota mena d’iniquitats.

 

SIMILITUDS ENTRE EL PASSAT I EL PRESENT

La professora, catedràtica d’Història i escriptora Eugènia de Pagès i Bergés va escriure en el seu blog Repescant el passat l’article Jo acuso (3 de febrer de 2019) en que s’explica el cas Dreyfus i es pregunta per què d’alguna manera aquella infàmia reviu entre els catalans més de cent anys després. En una situació com l’actual, les similituds són comparables. A una banda es troben els que defensen els valors democràtics i republicans, l’Estat de dret, els drets de l’home, la divisió de poders, les garanties processals i, a l’altra banda el bloc nacionalcentralista, autoritari, defensor del conservadorisme institucional i que accepta la raó d’Estat com a indiscutible. Un altra coincidència: llavors a França va sorgir l’extrema dreta, Action Française; aquí, Vox. Però a partir del cas Dreyfus, la guanyar la veritat i la República francesa va començar a recuperar els valors perduts. Tot gràcies a la dignitat d’un intel·lectual que va tenir la valentia de dir que el rei anava despullat. Ara i aquí, les mostres de pensadors que discrepin públicament del pensament dominant de la unitat d’Espanya com a valor intocable és escassíssima.

NI RESSIGNACIÓ, NI RENÚNCIA NI RENDICIÓ

Eugènia Pagès va enviar el seu article a tots el presos polítics i presses polítiques. I, a la trobada del dilluns dia 22 d’abril a la plaça de la Vila, va llegir la carta de resposta que va rebre de Jordi Turull [vegeu text íntegre adjunt] el passat 14 de març des de Soto del Real en que fa referència al delirant relat de les acusacions i es referma en la seva voluntat de no caure en la “resignació”, “renúncia” o “rendició” perquè estan en joc el llegat de la democràcia, de la justícia, dels drets i de les llibertats. “Esperem ser dignes de tantes i tantes persones tan diferents que arreu del país clamen per la nostra llibertat i sobretot per la llibertat de Catalunya”, i Jordi Turull finalitza agraint el compromís d’Eugènia de Pagès.

‘SENYOR SANT JORDI’

Jordi Cuixart va néixer, precisament un 22 d’abril de fa 44 anys, i es va recordar que tant ell com els altres presos i preses i els compatriotes de l’exili i víctimes de la repressió podrien celebrar la diada de Sant Jordi com cal. La trobada va viure un moment musical colpidor quan membres de la coral Cantiga i altres cantaires van interpretar Oració al Senyor Sant Jordi, de Salvador Espriu [vegeu text adjunt] musicat per Francesc Vila i recitat per Pepa Arenós, un poema que ha esdevingut un himne patriòtic en defensa de la pau i de la llengua catalana. “Confiem en què, d’alguna manera, aquest missatge i aquesta bella música un pugui arribar fins a les vostres cel·les de Madrid”, va desitjar el conductor de la trobada. També d’alguna manera els hi deurien d’arribar les tulipes grogues que algú va repartir generosament entre els assistents.

CAPÍTOL D’AGRAÏMENTS

Es va agrair públicament a l’ajuntament per haver donat el Premi Vila de Gràcia a la plataforma GràciaLlibertat per la seva defensa de les llibertats nacionals i de la llengua catalana. Com se sap, des de principis d’any GràciaLlibertat, que agrupa a unes 45 entitats del barri, és l’encarregada d’organitzar les trobades dels dilluns a la plaça de la Vila, que van iniciar-se el dilluns 16 d’octubre de 2017 gràcies a la decisió i esforç d’un grup de veïns i veïnes que mereixen reconeixement. Sole, Francesc, Anna, Àngel, Rafi, Milòs, Paquita, Lola, gràcies.

Com és habitual, es van recordar les activitats previstes a la setmana i que el 26 d’abril finalitza el termini de pagar la fiança de sis milions d’euros pels 17 imputats pel jutjat número 13. És fàcil trobar a les xarxes on participar en la caixa de resistència.

Quim Coca

Fotos: Josep Casas

Vídeo: Joan Bussé

Carta de resposta de Jordi Turull.

 

Lletra de la cançó Senyor Sant Jordi, de Salvador Espriu

By Émile Zola – Scan of L’Aurore, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=784807