Un dilluns més, la plaça de la vila de Gràcia és el punt de trobada enmig de cants i silencis alhora de demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn de tots els exiliats.

En uns moments de confusió, potser perquè el cansament comença a fer estralls, o perquè l’ànim va de baixa per la politiqueria d’anar per casa, que ha tornat amb més força que mai o, potser, perquè passat un any les ganes de saber-nos poble lliure i república ja no tenen més espera, la constància de dir som aquí encara, dilluns rere dilluns, segueix sent el motor que cadascú de nosaltres sap que no es pot aturar. Ni que sigui perquè cal seguir denunciant un estat de la Unió Europea que en ple segle XXI té presos polítics, represaliats i exiliats per defensar democràticament les seves idees polítiques. Malgrat el balcó del Districte de Gràcia, i el seu govern, hagin abdicat de la lluita, i amb ella de la pancarta que demanava la llibertat dels presos.

L’acte, una vegada més, va començar a les 20h amb uns minuts de silenci, seguit de “El cant dels ocells”, una de les músiques catalanes més universals.

Una carta de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, empresonat, de manera preventiva, des de fa més d’un any, va ser llegida per Fermí Prat. La carta, que responia a una enviada pel propi Fermí Prat, Cuixart es reafirmava, una vegada més, en que cal seguir lluitant per la República catalana de manera pacífica i democràtica. Alhora que mostrava un agraïment per les cartes rebudes i les ganes de voler fer-ne de totes elles un recull per a la història, per explicar tot el que està passant a Catalunya en aquests moments.

L’actuació del recuperat grup “Coses”, format per Miquel Estrada, Ton Rulló i Jordi Fàbregas amb cançons com “Via fos sagramental”, “Filipus Quintus” o la celebrada per tot el públic assistent “Ai jovent via fora!” va representar el moment àlgid d’aquest dilluns 22 d’octubre de 2018.

Finalment, una plaça cada vegada més plena, va tornar a cantar el “No ens mourem d’aquí”, versió del “No serem moguts”. L’acte va concloure amb el “Cant dels Segadors” i crits de llibertat. I va ser aleshores quan el rellotge del campanar civil que presideix la plaça des de fa més de 150 anys, va dir-nos que el camí cap a la llibertat, malgrat que difícil i costerut, era més proper. Un rellotge que li mancaven pocs minuts per arribar a tres quarts de nou del vespre. I seguint endavant.

Jordi Margarit

Fragment de l’actuació del grup “Coses”