Enmig del pont de la Mercè, uns centenars de ciutadans ens vam tornar a congregar a la Plaça de la Vila per reclamar la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i en suport als represaliats, convocats pel col•lectiu @GraciaLlibertat.

Aquest cop la convocatòria es va veure condicionada pels fets del dia: l’operació de la Guardia Civil contra membres dels CDRs del Vallès i d’Osona, i la reacció ciutadana que va provocar. Això sí, vam començar puntualment a les vuit, amb cinc minuts de silenci, seguits pel “Cant dels Ocells”, a càrrec de músics i públic.

A continuació, en Pere Folguera, en nom dels organitzadors, va fer la presentació, bo i anunciant els canvis en l’acte motivats per l‘actuació de la Guardia Civil, actuació que va denunciar amb contundència. La detenció d’alguns membres del grup «9+aLledoners» va obligar a cancel·lar la seva participació en l’acte d’avui. Va prosseguir la seva intervenció amb la presentació de l’activista Paola Polacco i la reproducció de l’àudio que la va fer coneguda.

Tot seguit va prendre la paraula la Paola Polacco. Per als qui no en sabéssiu res, us recomanem aquest article de l’Antoni Bassas, que en parla i on també -cap a la part final- trobareu el vídeo del seu incident a Sidney amb un unionista espanyol.

Aquesta és la transcripció de la seva intervenció, interrompuda sovint pels aplaudiments.

Gràcies. Bona tarda. Primer vull donar les gràcies a les diverses entitats del barri que m’han convidat a dir unes poques paraules i segon, vull demanar perdó pel meu pobre català. Estic intentant d’aprendre català, però el domino molt «mal».

Em dic Paola Polacco Sandersley i potser algun de vosaltres m’ha reconegut com l’anomenada senyora australiana d’un «tweet» que s’ha publicat al febrer, precisament el 12 de febrer, quan ha començat el judici a la cort de Madrid.

Jo estava davant del consolat a Sidney, a Austràlia, protestant per la injustícia d’aquest tribunal, d’aquesta injustícia espanyola. Però no sóc australiana.

Vaig nàixer a New York, en temps de guerra, de pares italians que se’n van anar refugiats a Amèrica, (fugint) del feixisme de Mussolini. Visc entre França i Itàlia. Estic «cansada», casada amb un anglès, que (si n’estigués cansada) no «seria» molt content, estic casada després de cinquanta-tres anys, cinquanta-quatre, i tinc tres fills, un dels quals viu amb la seva família no molt lluny de Sidney i per això estava allà.

Increïblement, perquè hem viatjat molt i viscut en molts països, increïblement coneixia molt poc de Catalunya el dia del referèndum i estava a França quan les imatges a la TV del que passava a Catalunya, la gent colpejada, la Guardia Civil colpejant la gent i tirant la gent a terra, que només volia votar, m’han molt impactat i vaig renovar el meu activisme polític d’anys enrere, que vaig pensar que havia deixat de banda per sempre.

Molt enfadada, aquella nit no podia dormir. Vaig anar a Google, «trobant» la música i les lletres i (vaig) aprendre els «Segadors», i la meva primera cançó catalana.

I el matí que seguí, jo estava davant el consolat a Niça i he cantat fins que no havia… fins que vaig perdre la veu.

Des de llavors em sembla «boig» que només hagin passat dos anys. He estat aquí a Catalunya dues vegades, he estudiat una mica de català, he fet un munt d’amics, i entre ells una parella d’amics que han (esde)vingut, que s’han convertit en la meva família «extensa».
És una cosa molt curiosa perquè a la meva edat no es pot explicar, però em sento més a casa en el vostre bell país que en «ningun» altre.

Jo sé que molts de vosaltres catalans parleu o enteneu francès i hi ha un filòsof francès Blaise Pascal que ha dit «Le cœur a ses raisons que la raison ne connaît pas.»

Les institucions europees segueixen tancant els ulls vergonyosament al que passa a Catalunya, però en aquesta «turmenta» que viviu, en aquests temps molt difícils, teniu gent extraordinària que us representa, no solament els presos i els exiliats però (també) el president Torra, la Laura Borràs, i el meu periodista preferit, l’Antoni Bassas, que són admirables i que lluiten cada dia per vosaltres, difonent la causa catalana arreu del món, amb un molt bon èxit.

Crec en els vostres drets civils, que Espanya s’obstina a trepitjar.

Crec profundament que si esteu units i enfocats guanyareu la independència i crec molt profundament en el dret que Catalunya té de separar-se d’una Espanya repressiva, antidemocràtica, abusiva, i del seu rei que ningú no vol.

Com vosaltres dieu cada dia als vostres presos, «No esteu sols». No es pot perdre aquesta guerra.
No podeu perdre aquesta guerra. No per vosaltres i no, si encara mantenim l’esperança d’una Europa més justa.

El dia 30 tornaré a Itàlia. Trobaré a faltar Barcelona, tota la gent que m’ha acollit amb els braços oberts i moltes abraçades, i els meus amics. I tant, i tant.

Què podré fer a Itàlia? No molt, però seguiré protestant. Seguiré portant el llaç groc i seguiré parlant de Catalunya, parlaré, parlaré de Catalunya a qualsevol. M’entendrà.

Això us prometo. Mantingueu-vos forts. Resteu positius. Els meus pensaments i els meus millors desitjos estan amb vosaltres.

Visca la democràcia. Visca Catalunya lliure. Visca la República catalana.

Llargs aplaudiments i crits d’Independència van cloure el seu parlament.

Després el presentador va fer esment d’uns actes previstos per al cap de setmana a la plaça del Poble Romaní, en commemoració del primer d’Octubre, i de la intenció de recordar pròximament els divuit mesos de l’empresonament de la Carme Forcadell i la Dolors Bassa, per acabar amb la invitació a ajuntar-nos a la concentració de davant la caserna de la «Guardia Civil» de Gràcia.

Amb crits de «Visca la Terra» i la interpretació d’«Els Segadors», a dos quarts de nou del vespre, vam donar l’acte per acabat, cosa que va facilitar que molts dels assistents ens desplacéssim cap a Travessera de Gràcia / Roger de Flor per tal de participar en la concentració de protesta per les detencions d’independentistes.

Enric Espelt

Fotos: Josep Casas

Vídeo: Joan Bussé