La interpretació del Cant dels Ocells, que inicia l’acte un cop han finalitzat els habituals cinc minuts de silenci, ha estat acompanyada aquest dilluns per només per tres músics: una flauta, un violí i un flabiol. I és que agost avançat i l’estat de la pandèmia que estem patint ha fet minvar l’assistència a l’acte que cada setmana convoca el col·lectiu GràciaLlibertat a favor de la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió al moviment independentista.

La presentació de l’acte ha estat a càrrec de l’Oriol Francolí que ens ha recordat que s’apropen les dates on tot i la situació de pandèmia caldrà mantenir la mobilització: l’11 de setembre i l’1 d’octubre. Ens anuncia que l’acte d’avui estarà dedicat a la llibertat d’expressió, i menciona l’amenaça d’entrar a la presó per part d’en Pablo Hasel de qui llegirem unes paraules. També ens recorda que aquesta setmana la fiscalia ha emprés una acció per a imputar dirigents de la CUP per dedicar recursos a la campanya del referèndum del primer d’octubre.

A continuació la companya Eugènia Fernández ens ha llegit diversos fragments de l’entrevista que Vilaweb feu a en Pablo Hasel aquest 21 d’agost. En Pep Fornés ens ha llegit extractes de l’article que en David Fernández ha publicat al diari Ara, on ens parla de del grup d’exministres de la UCD, PP i PSOE que han signat un manifest a favor del monarca fugit a qui anomena “cort de vassalls, còmplices i súbdits“.

També hem tingut, una vegada més, un testimoniatge d’un familiar del presos. En aquest cas es tracta de la Laura Masvidal, dona d’en Joaquim Forn de qui la Pepa Arenós ens ha llegit unes paraules. Tots els textos els podeu trobar al final d’aquesta entrada.

La cloenda ha anat a càrrec de la Maria Catà, qui ha agraït la presència dels assistents a l’acte i a les persones que el fan possible i, com és habitual, ha recordat la resta d’actes d’aquesta setmana en suport als represaliats. Ha clos la seva intervenció recitant un fragment del poema dedicat a la Festa Major d’en Pep Fornés.

Somiarem que demà els Jordis
ja no son a la presó
i que venen amb les preses
a ballar, Revolució!

L’acte ha finalitzat amb la interpretació dels Segadors a càrrec dels assistents acompanyats pels músics de la plaça.

Josep M. Jené

Fotos: Juliana dos Santos

Text Pablo Hasel (extractes d’una entrevista a Vilaweb el 21-08-2020)

Ara mateix estem pendents que l’Audiència ens doni la data d’entrada a la presó o em puguin venir a buscar en qualsevol moment sense deixar ni uns quants dies, perquè això també és una possibilitat. Són nou mesos per la darrera condemna que se sumen a la de dos anys dictada també per l’Audiència Nacional. Com que sóc reincident, em poden fer entrar a la presó. Encara no ens han dit si la condemna del 2014 me la faran complir perquè ja han passat anys i segons el meu advocat ja hauria pogut prescriure. Però també m’avisa que me la podrien fer complir perquè a vegades no respecten ni la seva legalitat. Jo cada dia baixo al carrer, on pot ser que m’esperin; ho visc amb angoixa perquè no sé quant temps em faran estar a la presó, a quina presó i en quines condicions m’hi portaran. Ells utilitzen aquesta incertesa per torturar-me psicològicament. En tot cas em preocupen més els carcellers, que són els que tenen autoritat a la presó i poden fer-te la vida encara més impossible. Com per exemple l’aïllament, que fins i tot l’ONU considera que és tortura.

El sentiment que sento és molta ràbia, i la ràbia dóna molta força. És un estat feixista, per molt que tractin d’encobrir-ho. Ara s’ha demostrat una altra vegada, perquè quan ja ho deia jo, en Valtònyc o més gent, és perquè ja hi havia proves. I amb l’escàndol internacional que s’ha provocat ara, que tirin aquesta condemna endavant per haver explicat veritats sobre la monarquia, demostra fins a quin punt és un estat opressor i decadent. En la crisi més agònica que té el règim, l’estat no té cap més carta que la repressió. Ells mateixos es tiren pedres sobre la seva teulada i molta gent es va adonant fins a quin punt pot arribar la repressió.

Vaig començar a lluitar, inspirat per l’exemple de presos polítics. Llegia les seves cartes des de la presó i això em va empènyer cap a la lluita. Considero que des de la presó es pot aportar molt i que a fora pot tenir utilitat. La meva veu no la silenciaran, al contrari. Si l’estat espanyol em tanca, em donarà la raó encara més perquè empresonarà una persona que ha escrit cançons i piulades. És una venjança de l’estat per no haver-me agenollat a la seva repressió. I també és un càstig, no solament per haver lluitat a la trinxera de l’art combatiu, sinó per estar organitzat i lluitar als carrers. És un assetjament constant. Els darrers nous anys no hem parat i com que veuen que donen cops i no claudico, encara en donen més. M’utilitzen com a cap de turc per atemorir a la resta.

Penso que els presos del procés no han aprofitat la força i el ressò que tenen per a mobilitzar la gent, sinó ben al contrari. I es va veure després de la sentència. En comptes d’empènyer cap a la mobilització més decidida, van condemnar-la i van cridar a la calma. No van aprofitar la seva força. Si l’aprofitessin, podrien ser molt i molt perillosos i a Catalunya hi ha un potencial increïble. Es va veure el primer d’octubre i després de la sentència, i si s’aprofités bé l’estat espanyol tindria un greu problema i es trobaria desbordat. I més ara, que l’estat cada cop té una crisi més profunda i que es pot debilitar amb una lluita als carrers sostinguda i contundent. Però no tinc cap dubte que tard o d’hora hi haurà una revolta que l’estat no podrà aturar. Perquè el problema continua existint, l’opressió continua existint, l’estat no oferirà mai cap solució democràtica i tard o d’hora això petarà.

Text Laura Masvidal (de les xarxes socials)

Vinc de Lledoners, trista, no em sap greu dir-ho, reconèixer la tristesa no em fa sentir més dèbil, ni més vençuda, no me n’avergonyeixo: espanya fa mal.

He tornat a Lledoners, a les portes que es tanquen, als controls d’accés i als detectors de metalls, a la vergonya i a l’absurd, al vidre fred del locutori i al so metàlic de la veu a través d’un telèfon rònec, a les mirades de ràbia i impotència compartida amb els altres familiars.

Pel camí, a places, rotondes i ponts llaços grocs que han perdut l’esclat del primer dia hi romanen testimonis d’un clam de llibertat, pintats a la carretera damunt l’asfalt i a les parets, llibertat presos polítics, i crides a la vaga general…

Tanmateix he tornat a la presó…i, tal dia ja farà tres anys!

Tornem a dependre del TS? d’un tribunal que sabem, per si no era prou clar, lluny de justícia vols escarni i venjança?

On som?

Als presos els han restringit les visites, les entrades de paquets i als que han gaudit d’algún dia de permís son aillats 22 hores de les 24 que té el dia, confinats, tancats i sols a la cel•la.

Tanmateix, he tornat a Lledoners i, avui també, en algún poble sonarà un cant dels ocells… i el Joan bonanit els tornarà a desitjar bona nit amb l’esperança pel demà.

David Fernàndez. La Cort. Diari Ara 23-08-2020 (extractes)

Quan els impulsors del manifest es van despertar, el rei emèrit continuava a Abu Dhabi. L’edicte adulador anava signat per desenes de ministres, un manat de fiscals, uns quants diplomàtics i representants durs del búnquer del PPSOE. A vegades només cal llegir un manifest –i els sotasignats en inquebrantable adhesión– per saber quin és el costat no ja correcte, sinó senzillament decent de la història. Llegir-lo és adonar-se de com van de mal dades les coses i de per què no volem estar en aquesta cort de vassalls, còmplices i súbdits. Començant pel principi etimològic, cort té, en català, una altra accepció prou coneguda: el femer, el fangar i els que hi xapotegen. També ens remet als tirans orwellians, animals que es comporten com humans, de La rebel·lió dels animals.

Però l’insofrible del manifest és que resulta que s’empara en la poc presumible innocència de Joan Carles I. És a dir, la cort remenant la sempre magrejada presumpció d’innocència, aquella que és per a tothom però que ells mai no respecten quan es tracta d’enemics, posem per cas els dos Jordis.

Sorprèn que emprin el paraigua de la innocència perduda.(…) Per què Joan Carles, amarat de prístina innocència, ha emprès el camí de l’autoexili cap als Emirats –amb suport, protecció i diners oficials, per a més vergonya?

El citat manifest està escrit des de Mart, és a dir, des de les altes esferes dels palaus de poder: ni un mot, ni un sol mot, de tot el que està surant i surarà i quan l’escàndol no és d’ara, tan sols de sempre. Perquè ve de fàbrica i no pretenen tapar una relliscada, sinó la pista sencera. Per això ara surt la tropa pretoriana, la guàrdia de corps, els antiavalots de la monarquia, la brigada borbònica al rescat i l’escamot coronat a salvar-li el cul. Mentre la merda, sura.

Al capdavall i treta la palla, el manifest no és res més que una apologia del principi nacionalista –que de principi democràtic no en té res– de la unitat nacional espanyola, quan Espanya mai ha estat nació, sinó tan sols cort. Una propietat, una finca, un cortijo, un vedat. I els sotasignats, els pèssims gestors.

“La unidad de España, Juanito, la unidad de España” foren de les darreres paraules de Franco a l’hereu, que tants ja s’han fet seva. (…) Passa que l’endemà, quan els sotasignats del manifest es van tornar a despertar en una democràcia lluent, el rei emèrit continuava adormit en una fosca dictadura. L’independentisme com a vector democratitzador, no; perquè la república no és només una forma d’estat, és, sobretot, contra tota monarquia bananera –o república monàrquica–, una cultura política democràtica, un aixopluc com a poble, una defensa de l’interès públic i els béns comuns i una forma de garantir i compartir, contra tot privilegi, la igualtat.