El primer dilluns d’agost, amb xafogor i entremig de les vacances, uns centenars de ciutadans ens vam tornar a congregar a la Plaça de la Vila per reclamar la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i en suport als represaliats, convocats pel col·lectiu @GraciaLlibertat.

Aquest cop la convocatòria va tenir un format una mica diferent de les anteriors. Això sí, vam començar puntualment a les vuit, amb cinc minuts de silenci, seguits pel “Cant dels Ocells”, a càrrec de músics i públic.

Tot seguit els actors i actrius del grup «teatRe amb R de república» van iniciar l’actuació amb el poema «És culpa dels catalans o Nova cançó de l’enfadós» del poeta «Lo gaiter del Besòs (Ramon Solsona)».

A continuació, en Pere Folguera, en nom dels organitzadors, va fer la presentació de l’acte i uns  comentaris sobre el poema anterior.

Després van llegir els poemes «La causa perduda de la poesia» i «Advertència» de l’escriptor basc exiliat Joseba Sarrionandia.

La cançó «L’estraperlisme prospera» interpretada per Carles Belda i Jaume Arnella va donar pas a un bloc de poemes satírics de Josep Ma de Sagarra, «El nostre avantprojecte de constitució» i «Al gran sapastre de la gana ibèrica», comentats pel presentador amb referències a Lerroux i als lerrouxistes actuals.

Tot seguit va arribar el bloc del poeta Miquel Desclot amb les seves englantines «Catalunya Abril del 1971» i «Catalunya, tot esperant els bàrbars. 1 d’octubre del 2017», la primera presentada com a reflexió sobre el nostre costum de barallar-nos i la nostra incapacitat d’anar junts, i la segona, sobre l’1OCT, el respecte i la força de la unitat.

La cançó Sarri,Sarri del grup Kortatu va servir de pròleg i d’epíleg al segon bloc del basc Joseba Sarrionandia, format pels poemes «Despertars» i «Propostes per a la definició d’exili».

I el bloc literari es va acabar amb dos poemes més d’en Ramon Solsona, l’un adaptat per als seus censors «Amor patrio» i l’altre, el poema original sense censura «Sonet eròtic sadomasoquista».

Els aplaudiments calorosos del públic van cloure l’actuació del grup de teatre.

A continuació, la Maria Catà , en nom de col·lectiu @GraciaLlibertat, va fer el parlament de comiat, amb agraïments a les actrius Pepa Arenós i Ma Jesús Lleonart i als actors Manel Barceló i Enric Arquimbau, del grup «teatRe amb R de república», -incansables en el suport a presos, exiliats i represaliats- així com als músics de la plaça i als organitzadors, i va prosseguir amb el recordatori dels actes previstos per als dies següents:

* Els dimecres, a les 19:00, a la Plaça del Rei, «Concentració per la llibertat dels presos polítics».

* Els dimecres, a les 20, a la Plaça del Nen de la Rutlla, «Concentració en suport als presos/es polítiques, exilades i represaliades

* Els dijous, a les 19:30, a la plaça Molina. acte de suport als presos, exiliats i represaliats, del Barri del Farró,

* Cada dia, a  les 20:30, a la cruïlla d’Avinguda de Roma i Carrer d’Urgell, trobada del Col·lectiu Enriqueta Gallinat, per reivindicar l’alliberament dels presos i exiliats polítics catalans.

  • El 20 d’agost, a la Plaça Joanic, de 12:30 a 14:30, debat «Judici al judici» i  Teatre Vermut amb el grup «teatRe amb R de República», organitzat per @GraciaLlibertat.
  • El 20 d’agost, a la Plaça Joanic, actes de la Festa Major organitzats per l’ANC de Gràcia.
  • El 23 d’agost, a Prada de Conflent, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu UCE, acte de la campanya «Cap dona en l’oblit».

I va acabar anunciant la venda de samarretes per a l’11 de setembre als locals de l’ANC de Gràcia, al C/Robí 22, els divendres de 18 a 20, els dissabtes d’11 a 13 i durant la Festa Major d’11 a 14 i de 18 a 21.

Amb la interpretació d’«Els Segadors» i amb crits de «Visca Catalunya», «Visca la Terra»,  «Independència» i «Llibertat Presos Polítics», a tres quarts de nou del vespre, vam donar l’acte per acabat.

Enric Espelt

Fotos: Josep Casas

TEXTOS

Un estudi molt solvent
deixa establert amb certesa
que qualsevol roïnesa,
crim, estrall, plaga, turment
passat, futur o present
que mortifiqui els humans
és culpa dels catalans.

De Tàrraco natural
era el soldat malparit
que a Jesús va ferir al pit
d’una llançada mortal.
Aquest succés criminal
atribuït als romans
és culpa dels catalans.

Barbablava va existir,
ara ja se sap del cert,
i també s’ha descobert
que aquest infame assassí
era de Sant Sadurní.
Si callaven pels voltants,
és culpa dels catalans.

El crac de l’any 29
no va ser un crac, va ser un pet
d’un pobre senyor restret
que cagava al Poblenou
i va fer tal enrenou
que, si va ensorrar els envans
és culpa dels catalans.

Més dolent que el moro Mussa
i pitjor que Barrabàs
és Bin Laden, capatàs
d’una ferotge gentussa
provinent de Mollerussa
que, si van matant cristians,
és culpa dels catalans.

Hitler i Stalin, tots dos,
ho acabem de saber ara
van néixer de mala mare
una meuca de l’ Arbós
seca i lletja com un gos.
Si no s’ha sabut abans
és culpa dels catalans.

Ramon Solsona «Lo gaiter del Besòs»

ÉS CULPA DELS CATALANS

Sóc Marixane d’Agerre,
la nena de 16 anys
a qui al segle XVII
Pierre de Lancre va fer cremar a la foguera,
i us he de fer
una advertència:
aneu amb compte,
també en el futur,
que la gent que arribarà
de forma autoritària,
amb escamots de l’exèrcit,
parlant de “les veritats irrefutable”,
“les supersticions”,
“les idees i les conductes adequades»,
“les vileses»,
«el que és políticament correcte”,
“les prohibicions forçoses»,
“la justícia», la pau”,
“la necessitat de fer neteja”,
i d ‘altres paraules i conceptes similars,
podria
establir
altres Inquisicions.

Joseba Sarrionandia

ADVERTÈNCIA

Fa trenta anys i un mes i un dia, que estripat
d’americana
amb un «jipi» de tres peles i unes calces de poc gruix,
rodejat de quatre pintes i de quatre morts de gana,
arribava a Barcelona la corpenta d’en Lerruix.
Escrivia paraulotes amb la punta del seu llapis,
prometia al cirabotes, al camàlic i al manyà
botifarres d’arquebisbes i salsitxes d’escolapis
i altres coses deshonestes i difícils d’empassar.
S’agitava, remugava, renegava, flastomava,
remenava, estossegava, tavernari i marranís;
tots els llonzes l’aplaudien i després Lerruix plegava,
i endrapava i endrapava i endrapava en el «Suís».
Els diners del proletari van passar a la seva caixa
llepissosa d’allioli de «rnerienda fraternal»;
treballaven per un duro l’Erniliano i en Vinaixa,
i les pobres «damas rojas» feien feina per un ral.
Amb la gana que ell tenia, tot això li era misèria,
no n’hi havia per tres quartos, per tres quartos
d’aiguardent;
I Lerruixos s i Emilianos van pensar una cosa sèria,
i amb un sac i amb una canya van entrar a
l’Ajuntament.
Als mercats, als «rnataderos» s’arrapaven com llagastes,
als arbitris, a la hisenda, i al sereno, i al burot;
Treien suc dels contractistes, treien punta a les
subhastes,
i eren amos de Vallcarca, la Torrassa i el Ninot.
A la plaça de Sant J aurne s’esmunyia tot d’estranquis,
de Madrid rebien ordres que complien fins al fons,
i Lerruix i l’Emiliano, corn si fossin saltimbanquis,
es passaven Catalunya pel bell mig dels pantalons!
Fa trenta anys d’aquestes coses i d’aquestes
immundícies,
i després de provar teles, martingales i paranys,
«el Caudillo», que aleshores empaitava les novícies,
ara torna amb una gana que és impròpia dels seus anys.
Dels que abans només en deia penjaments i quatre
fàstics,
dels senyors capitalistes ara en parla amb miraments;
si d’un cas puja als tramvies, entrecuixa amb
eclesiàstics,
i si veu passar un «enterro» fa l’ullet als reverends.
Amb la trista aristocràcia, engipona contubernis,
Pich i Pon els hi prepara per si en troba algun de guit,
se li acosten els monàrquics, se li acosta tot un Bernis,
i un senyor dels més catòlics fins li posa el «burro» al
llit .
Com un vil mastegatatxes, del verí d’abans claudica,
i amb la feta d’en Sanjurjo li va anar de frec a frec;
repúbliques, democràcies, per ell tot això és musica ,
no li vagin pas amb orgues, que el que ell vol és el
bistec.
I ara, fills de Barcelona, contempleu aquest fardassa,
refilant baixes calúmnies, empescant un nou engreix,
i explicant als infeliços una bola que no passa,
i amb això dels fills d’Espanya disposat a pescar peix.
Als ibèrics, curts de pinso, el seu bram crida i convoca,
perquè vinguin com llagostes a aturar-se al pla de l’Os,
els augura delicades excel•lències per la boca,
i dormir en grans matalassos i tenir-ho tot d’arròs;
que per ells a tots els pisos couen naps a Barcelona,
que per ells són les senyores de balcó més revingut,
que amb el vi dels rabassaires pescaran més d’una
mona,
i és per ells el Tibidabo, l’ou com balla i l’Estatut.
Ciutadans: és una pepa! S’aprofita de la nyonya;
estovat i ple de xacres, ens insulta més que abans!
No hi ha gota de decència, no hi ha gota de vergonya,
ni tindrem dret a sentir-nos, dret a dir-nos catalans,
si toleren les orelles el bramar d’aquest sapastre
i no rep damunt les anques una cossa de profit,
que l’engegui, amb quatre molles i tres ossos de
pollastre,
a la palla miserable del racó que l’han parit

Miquel Desclot

AL GRAN SAPASTRE DE LA GANA IBÈRICA

A la bona gent de pau

A l’escola, el colom porta una oliva al gat,
l’aranya fa un abric a la mostela,
el ratolí dóna la mà al conill,
i el gos llepa les plomes a la merla.

En una cantonada, el cuc saluda la puput,
el poll es vol casar amb la puça,
l’esquirol deixa seure el talp,
i el mosquit du vianda a l’oreneta.

A la plaça, la vespa besa la libèl•lula,
la sargantana porta la formiga a coll,
la mosca s’amistança amb el pardal,
i el dragó du a passeig la papallona.

Arran de mar, el cranc abraça la garota,
el pop escriu sonets a la medusa,
la gavina perdona el deute a la sardina,
i el corb marí esdevé vegetarià.

A la sortida, tots plegats aixequen
un quatre de deu amb folre i manilles.

Miquel Desclot

CATALUNYA, TOT ESPERANT ELS BÀRBARS - 1 D’OCTUBRE DEL 2017

Exili és un país que es marceix més enllà de l’horitzó
Exili és passejar per carrers entapissats de fulles mortes
Exili és mirar estacions de vies rovellades per on passen
locomotores de començaments de segle
Exili és descansar al costat d’un rellotge de paret
Exili és totes les caixes buides
Exili és una mina fosca d’on no s’extreu res
Exili és viure a l’escala
Exili és ficar-se al llit sense dir «bona nit»
Exili és entrar en cinemes barats sense pagar
Exili és endinsar-se en boscos sense llops i en boscos amb llops

Exili és paper en què escrivim
Exili és on i quan
Exili és com un ratpenat en una ferida
Exili és beure en bars del port
Exili és navegar en vaixells de boira
Exili és dilluns, dimarts i diumenge
Exili és una nit d ‘incendi
Exili és un barri sense Fum
Exili és dormir en un llit de llot
Exili és ofegar-se en els ulls negres d’una dona cega
Exili és parlar sense els propis llavis
Exili és que el vent no deixa pedra sobre pedra
Exili és deixar-se créixer la barba per semblar savi

Exili és un hotel que s’incendia a mitja nit
Exili és treure els colors de les banderes.
Exili és com buidar-ho tot
Exili és refugiar-se en el futur i en els altres temps dels verbs
Exili és la realitat que determina la consciència
Exili és fugir d’històries per a la història
Exili és trucar des de l’altra banda d’una porta tancada
Exili és una paraula que sona absurda com si s’hagués repetit massa
Exili és morir d’un accident de bicicleta

Exili és una matinada en què em jugo literalment la vida
Exili és la quadratura de la hipotenusa
Exili és resistir, si la paraula existeix o resisteix
Exili és un enfilall de cors i de testicles
Exili és fumall i sutge de nits i de dies
Exili és un concert sense instruments que s’aprofita
Exili és plantar ombres
Exili és la vida és així
per escoltar la neu com cau
Exili és beure un cafè cendrós amb molt de marro
Exili és amagar-se en un armari amb la por que l’obri algú
i amb por que no l’obri ningú.

Joseba Sarrionandia

PROPOSTES PER A LA DEFINICIÓ D'EXILI

Poetes compatriotes i coetanis, atès que compartim
la manera d’escandir el món,
voldria trobar amb vosaltres el bell sentit perdut
de les nostres paraules.
Qui sap si no hem pujat aquí per les escales
equivocades?
Si ens fixem en la nostra terra ocupada,
en els nostres avantpassats, en la nostra llengua
marginada,
sembla que no tinguem ni pàtria, ni temps, ni llengua
ni cançó,
sinó allò que inventem nosaltres mateixos.
Qui sap qui en té la culpa?
Potser nosaltres,
i sense anar més lluny haurem d’enfrontar-nos
a nosaltres mateixos.
……………………………………….
Cantem-li una cançó de bressol
a la nostra pàtria.
La poesia no canvia la societat ni converteix
ningú en fanàtic,
però mirem de trobar paraules a la mesura de la nostra
pàtria
i el nostre temps,
que puguin barrejar-se amb el món,
amb el segle i amb la gent.
Fer poesia no té res d’excepcional:
no és més que un joc que tracta de renovar el
llenguatge,
d’augmentar la forma de filar els pensaments,
sobretot una obra imperfecta,
però podríem dir que és una activitat tan humana i tan
digna
com preparar una llimonada.
Cantem-li una cançó de bressol al bressol buit
de la nostra pàtria.

Joseba Sarrionandia

LA CAUSA PERDUDA DE LA POESIA

Títol I
De l’estructura nacional
Hi haurà, salvant els principis
d’esquerres, centres i dretes,
províncies i municipis
i cases de senyoretes.

Títol II
De la nacionalitat
Són espanyols: la «manola»,
els rectors i els magistrats,
els nats en terra espanyola
i els fills d’aquests desgraciats.

Títol III
Drets i deures dels espanyols
Els d’amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.

Títol IV
Del president de la República
President de la República,
serà un senyor reposat,
que no l’hagin engendrat
a dins de cap casa pública.

Títol V
Del Govern
Si hi ha cas de compromís,
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.
………………………………….

Títol VII
De la justícia
El jutge republicà,
fiscals i criminalistes,
seran persones ben vistes
que puguin parar la mà.

Títol VIII
De la hisenda pública
Sols podran pressupostar
i es cuidaran de la duana,
els senyors que tenen gana
i ho saben dissimular.

Títol IX
De les garanties de la Constitució
Hi haurà una llei molt estreta,
i uns tribunals molt decents,
perquè tots estem contents
i no ens falti una pesseta.
………………………………………

Josep Maria de Sagarra

EL NOSTRE AVANTPROJECTE DE CONSTITUCIÓ. 1931

A l’horitzó, darrere pins i alzines,
el cocodril mossega el cérvol fugisser,
l’estruç altiu bequeja la gasela,
el corb, de dol, escomet el pinçà,
i el tigre escura el crani de la vaca.

Molt més ençà, davant d’una masia,
el voltor esquenadret estripa el xai
i el lleopard escala la girafa gànguil.
En caure, la girafa atueix el xacal,
i la hiena devora girafa i xacal, morts.

Aquí a mà dreta, on crema la ginesta,
la foca insulta el guacamai llampant,
la serp, rica d’anells, escanya el porc senglar,
l’esparver s’abraona amb el gall d’or,
mentre el rinoceront esbudella la rata.

A primer terme, vora l’atzavara,
les oques escabellen el lleó toca-son
i el peix espasa enfila la guineu.
Rere l’abella bava l’ós llamenc
i la balena xarrupa els crustacis.

A mà esquerra, a tocar un pal de paller,
afuat, el tritó va darrere el cap-gros,
el drac s’envia el cavallet del príncep,
el colom negre embruta el colom blanc
i l’ameba acorrala un brinet de pitança.

A darrer terme, sota la margera,
el pop entinta el bacallà
i el ruc guarà eixorda el pit-roig.
Els braços de l’actínia embolcallen el lluç
i l’elefant trepitja, rient, l’escarabat.

Miquel Desclot

CATALUNYA ABRIL DEL 1971

És al llit amb el son lleuger, mig adormida mig desperta.
El so de la pica i algun plany s’han sumat al despertar,
abans de sortir de la boira baixa de l’entreson.
Segurament és el marit
fregant els plats a la cuina; si més no, se senten els plats.

Darrerament el marit està força canviat, ara fa les
feines de casa. Com si fos el marit d’algú altre. Allarga
el braç i, efectivament, el seu marit no és al llit. Deu
ser a la cuina fent els plats.

També li sembla sentir el plany de la seva filla petita.
La nena és en una altre dormitori, lamentant-se, potser
somiant, atrapada en un malson. Com altres vegades.

Ara sent el tic-tac del rellotge de paret del passadís. Li
agrada quedar-se escoltant el so del rellotge abans
d’obrir els ulls.

Torna a sentir el plany de la nena i s’alça del llit d’un
salt per anar on és la seva filla. No sap quina hora deu
ser. Encara és fosc i s’acosta a la porta a les palpentes.
La porta de l’habitació és tancada. No pot ser. A la nit
no la tanquen mai. Què fa tancada? Que estrany, la
porta és de ferro.

Nerviosa, comença a picar a la porta.
– Obriu! – exclama.
– ¡Callate, puta! – li responen fermament els funcionaris
des de la galeria.

Joseba Sarrionandia

DESPERTARS

Flagélame en el alma la campaña
que mancilla el blasón de mi bandera,
y des de La Coruña hasta Antequera
sienten con gran dolor cada patraña.

Mas la viril hombría no se empaña:
enhiesta, erguida,firme persevera,
pues volverá a reír la primavera
y el No-Do se verá por toda España.

Clávanme banderillas de rejones
cuando me zarandean los pendones,
cuando mi honor, con poca disimulo,
los ingratos a España dan por nulo.
Mas venceran, sin duda, la paciencia
y el gran amor por la jurisprudencia.

Ramon Solsona «Lo gaiter del Besòs»

AMOR PATRIO

Flagel·la’m, escarneix-me, fot-me canya,
ultratja’m pel davant i pel darrere
i el nom de Catalunya vitupera,
que em fa sentir plaer cada castanya.

Dels meus gemecs, tu no te n’has de plànyer,
quan tot se’m posa dret en gran manera
amb els assots que em fan venir [ censurat /trempera]
i encara més si crides ¡Viva [ censurat /España]!

Clava’m les banderilles als mugrons,
burxa’m la carn, retorça’m [ censurat / els collons],
tracta’m sense manies com un mul
perquè, com més em dónes tu [ censurat /pel cul],
com més esclau em fas amb violència
més creix el meu desig [ censurat /d’Independència]

Ramon Solsona «Lo gaiter del Besòs»

SONET ERÒTIC SADOMASOQUISTA, CENSURAT PER LA JUNTA ELECTORAL