QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS

Va ser una tarda de pluja i trons, això va fer que els concentrats s’aixopluguessin a les parets de l’ajuntament per quedar menys xops.. Malgrat que els elements l’acte es va fer i va servir per recordar-nos la famosa frase de Jordi Carbonell «que la prudència no ens faci traïdors» que malauradament encara té plena actualitat I els Jordis farà tres anys que estan a la presó.

Molts ja hi arribàvem cremats a la plaça després de conèixer la valoració que fan les altes instàncies judicials de la situació de la justícia espanyola. Semblen encantats d’haver-se conegut i van qualificar el judici del procés quasi d’exemplar, posant-lo com a exemple que les institucions funcionen. En l’informe de la fiscal general del Estado Dolores Delgado (nomenada pel el Gobierno) considera tant els CDR com els Tsunami com «moviment violent independentista català!» i no dubte en etiquetar-los de terroristes. Amb aquestes afirmacions de la cúpula judicial s’entenen moltes actuacions fins que no és agosarat parlar que també hi ha una justícia patriòtica.
I és que en aquests dies hi ha moltes dades de tres anys endarrere que cal recordar dels s sospitosos atemptats de les Rambles. Ja va dir el cap dels Mossos que la ràpida desarticulació de l’escamot yihadista per la policia catalana ens costaria molt car. I els Jordis farà tres anys que estan a la presó

El registre a la seu d’Economia va propiciar una gran concentració de desobediència, com va ser el referèndum (recordeu el «no ha habido referéndum» que va dir Rajoy aquella nit)

I si ho ajuntem amb l’estrepitós fracàs policial a la recerca de les urnes i la celebració del referèndum i la vaga de país del 3 d’octubre, «una extraordinària mostra de rebel•lió, desobediència i poder popular, aniversari que serà també el discurs que va fer aquell reietó, el fill del lladregot aquest que ha fugit a Abu Dabi i que va tancar tantes portes mentre n’obria d’altres; perquè no només va obrir les portes de les gosseres del feixisme ranci sinó perquè també ens va obrir les portes del nostre allibarement futur» en paraules d’en Pere Folguera. I els Jordis farà tres anys que estan a la presó

Recorda en Pere Folguera que després va venir la declaració d’independència que va fer el Parlament. «Allà està esperant-nos… o potser va sent hora de nou que les condicionem nosaltres, des dels carrers i les places— però no ens podem permetre més distanciaments respecte a objectius que ens han portat, ens porten i ens seguiran portant aquí a la plaça. Per tot això no era mala idea tornar a parlar de desobediència» i va ajornar per la setmana vinent, quan el temps ho faci propici, la lectura de fragments del Manuel de desobediència civil de Marck i Paul Engler. I els Jordis farà tres anys que estan a la presó.

«Desobediència i llibertat» era el lema de l’acte d’aquesta setmana «i una bona amiga em va enviar un missatge que deia ‘ni una cosa ni l’altra’. Té tota la raó, ni tenim llibertat ni hem desobeït» explicà Folguera. En Pere, hàbilment, va recollir la celebració d’una assistenta celebrant que els Músics de la Plaça tornessin a ser-hi tots. «Pensava que s’hi havien baralla’t ara que es baralla tothom i molts ja no suportem més baralles». I els Jordis farà tres anys que estan a la presó.

I van ser els Músics de la Plaça els encarregats de tancar l’acte amb una cançó que va fer Raimon sostre un poema de Salvador Espriu, Indesinenter, que és una crònica que el poeta va fer de la Caputxinada el març de 1966 i que va ser la presentació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. I els Jordis ferà tres anys que estan a la presó.

Com és habitual el Cant dels Segadors va tancar l’acte i tot seguit va deixar de ploure i tronar.. I els Jordis farà tres anys que estan a la presó.

Josep M. Orta

Fotos: Josep Casas

Vídeos: Lola Capdevila

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.

Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.

L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Salvador Espriu

INDESINENTER, (1967)