LES BAMBOLINES DELS DILLUNS A LA PLAÇA DE LA VILA DE GRÀCIA

Ja ho sé que la majoria dels que esteu llegint aquesta crònica sou d’aquells que sempre us heu implicat en entitats, institucions, colles i corals i altres associacions … , fins i tot segur que molts heu estat secretaris, tresoreres, presidentes o heu portat una vocalia que us ha donat molta feina. Ja ho tenim, això, les catalanes, d’implicar-nos un cop darrere l’altre en alguna o altra tasca, sigui del caire que sigui, per millorar la nostra societat.

Els que organitzen cada dilluns les activitats a la plaça de la Vila de Gràcia per donar suport a les preses, presos, exiliats i exiliades són d’aquesta mena de gent: implicats fins al moll de l’òs en una i altra associació i, ara, a més els dilluns a la plaça. Tots els que s’hi han implicat, ara, abans i els que vindran, tenen la mateixa força i coratge. A ells, i als que vindran, el nostre agraïment. Perquè no cal que us expliqui la feinada –i alhora la satisfacció- que representa aquest compromís setmanal. Els missatges de watsap no paren, perquè cal buscar persones i grups que actuïn, cal contactar-los, coordinar-los i fer-ne l’escaleta… Cal saber qui presentarà l’acte, què es dirà, qui continuarà, què farà i quant de temps hi esmerçarà, si es repartiran lletres de cançons o altres estampetes, qui tancarà l’acte, què hi dirà, de què s’informarà, etc., etc. Ja em cansa només dir-ho. Per cert: he comptat quants watsaps s’han enviat aquesta setmana per organitzar-ho: cinquanta-vuit, 58 missatges de watsap per organitzar el dia d’avui !!!

Aquest dilluns, la logística era un pèl més complexe, perquè per si plovia també s’havia de portar una carpa i baixar bosses de plàstic. Els que han d’anar a buscar el “carro” amb tot allò necessari queden al local corresponent a les 19:15, tres quarts d’hora abans de l’inici de l’acte. Agafen el carro, que ja ho té tot minuciosament incorporat, organitzat, encastat i “matxembrat” i cap a la plaça. Ho tenen tot tant controlat que aquest cop han sortit a les 19:15 en punt, en dono fe. El carro ara no pesa molt, però és que fa baixada, Verdi avall.

Diu que acostumen a arribar cada cop més d’hora a plaça. I la tasca continua: ja saben que es trobaran la primera gent enllaçada com pertoca i començaran a transformar l’espai talment com si d’un ritual escrupolosament ordenat es tractés. Desfer el carro, muntar els altaveus, el micro, l’estelada del micro davant el faristol, xerradeta per aquí i enraonadeta per allà, presa de corrent, mural al terra amb els referents simbòlics dels presos –que segons és estiu o es fa de nit canvia-, el repartiment dels cartells que hem de sostenir amb les fotos dels nostres presos i exiliats que tant ens interpel•len en la lluita diària i continuada sense fi fins a la victòria, el repartiment de cançoners, i entremig de tot plegat les darreres indicacions del grup organitzador perquè tot estigui controlat.

Al carrer Robí.

Verdi avall.

Pl. Revolució.

I comencem amb els cinc minuts de silenci …

I no sé què passa que el clima que s’ha creat és màgic i especial i tot flueix i totes les intervencions aconsegueixen allò que volem aconseguir: recordar-nos de les persones que, sense por i amb valentia, varen portar el seu compromís amb nosaltres fins a la fi, i donar-los i transmetre’ls el coratge que puguem per continuar i fer-los palès que no estan sols, que tenen tot el poble català darrera seu.

Aquest cop hem tingut, a banda de la presentació que ha estat d’allò més encertada i molt ben llegida, l’actuació de la coral República del Sol, que m’ha semblat fantàstica. Les paraules de la mare de l’Anna Gabriel ens han arribat al cor i he vist llàgrimes. Us ben asseguro que sempre he pensat que hauríem de denunciar aquest estat repressor per violència psicològica, perquè aquest estat de coses fa patir als presos i exiliats, famílies i amics, i a tot el poble, sense motiu ni raó, i d’això se’n diu tortura psicològica, i hauria de ser denunciable.

Segueix un poema de Bertolt Brecht magníficament llegit ens ha permès constatar que serem vencedors, perquè ve a dir que totes les coses muten, i que si continuem lluitant, els opressors seran vençuts.

Finalment, la cloenda i els Segadors: no sé si us passa igual que a mi, però necessito cantar els Segadors de tant en tant, amb força, amb fermesa, amb convenciment, perquè si el canto així em dona més força, més fermesa i més convenciment que no defalliré, que continuaré, i que diguin el que diguin, sóc i seré una ciutadana de la República Catalana.

I el carro torna, Verdi amunt, i ara pesa bastant més.

Roser Latorre Tafanell

Fotos: Josep Casas

Vídeo: Joan Bussé