NOTÍCIA DELS EXILIS

El dilluns dia 9 novembre de 2020 Toni Comín, conseller de Salut del Govern de la Generalitat, portava 1.106 dies a l’exili, els mateixos que porten el president Carles Puigdemont i els consellers Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí. Així ho va recordar Oriol Roig en l’apertura de la trobada dels dilluns a la plaça de la Vila organitzada per la Plataforma GràciaLlibertat.

No únicament ells. També hi són, a altres indrets Anna Gabriel, Josep Valtònyc i Marta Rovira. Tots víctimes de la repressió com abans ho havien estat personatges com Josep Carner, Mercè Rodoreda, Pere Quart, Teresa Pàmies, Lluís Companys, Federica Montseny, Pau Casals, Rosa Sensat i tants i tants altres homes i dones “que la intolerància, la violència, el feixisme, la venjança, l’odi, van fer marxar de la seva terra”. La història dels exiliats és llarga, continuada, cruel i dolorosa, sosté, i afegeix amb que “no volem oblidar-nos d’aquests nous exiliats del segle XXI”.

Roig acaba amb una contundent proclama: “Que el nostre crit els arribi a Bèlgica, a Escòcia, a Suïssa, arreu on sigui. Us esperem aviat… a casa”, que es contestada amb uns llargs aplaudiments.

 

“Que el nostre crit els arribi a Bèlgica, a Escòcia, a Suïssa, arreu on sigui. Us esperem aviat… a casa.”

“No volem oblidar-nos d’aquests nous exiliats del segle XXI.”

Oriol Roig

TONI I SERGI

Des dels primers moments de l’exili, Sergi Corbera estava, i segueix estant, al costat de Toni Comín.

Comín, polític, filòsof i professor de ciències socials, actualment és diputat del Parlament Europeu per Junts per Catalunya. És el fill de Alfons Carles Comín, activista marxista des de postulats cristians, represaliat pel franquisme. Corbera ha treballat molts anys com a geòleg en obres d’enginyeria, i ara –com abans– ho fa en l’escenografia teatral i en la publicitat.

Toni Comín i Sergi Corbera són parella i tenen una filla, Laia, de 8 anys. Ara viuen junts a Lovaina, en la Bèlgica flamenca.

TONI COMÍN I LA RESILIÈNCIA

Sergi Corbera reconeix estar molt emocionat per trobar-se davant de tant gent de Gràcia, el seu barri d’infància i joventut. Destaca el fet de la importància que tenen manifestacions com aquesta dedicadas a presos, exiliats i encausats judicialment, tots i totes aquelles persones represaliades per l’Estat espanyol. Uns actes de fidelitat i record a prova de pors, pluja, vent neu i pandèmies importants també pels familiars i amics dels represaliats.

Declara estar a la plaça de la Vila com a company de Toni Comín i dona les gràcies personalment i com a membre del col•lectiu de familiars d’exiliats polítics. “Ens volen anular a tots, fer-nos desaparèixer, però no ho aconseguiran mentre hagi concentracions com aquesta de tots els dilluns a Gràcia”, etziba.

Tot això passarà, assegura, i algun dia els responsables de les represàlies i els seus còmplices, per acció o omissió, i que són molts, no podran aguantar les mirades dels represaliats. Això, diu, perquè “hi ha coses que no s’obliden ni es perdonen”.

Corbera es posa com a exemple de que tant els exiliats com les seves famílies han après de sobreviure, una resiliència que els fa més forts. I explica una anècdota viscuda per la seva filla Laia que malgrat viure una experiència molt complicada i tenir que aprendre el significat de paraules com “exili” o “presó”, ha sabut donar-li la volta a la situació: per a ella, amb 8 anys, ni el flamenc ni la nova situació són cap problema i els anima dient que té noves amigues.

Al Sergi –es considera una víctima més dels efectes col·laterals del procés– li toca viatjar entre de Barcelona a Lovaina, mentre el Toni es fa càrrec de la vida familiar quotidiana. Compagina l’exili amb la lluita per la democràcia plena a Espanya. En aquest sentit assegura que s’està fent molta feina.

Insisteix en que “només gràcies a la gent, i no dels partits polítics, sortirem endavant”. El que està passant és molt gros, afirma, i sospita que pot durar molts anys: per això és molt important el suport de la gent. “La vostra unió és la nostra força”, afirma amb emocionat convenciment.

Per concloure, Sergi Corbera explica que a casa, a Lovaina, tenen penjat de la paret el poema ‘Bèlgica’, de Josep Carner, una altre víctima del franquisme i que va morir a Brussel·les. Confessa que el Toni s’ha après aquest poema de memòria. I es compromet a que, quan torni, vindrà aquí a la plaça de la Vila a recitar-lo.

 

“Només gràcies a la gent, i no dels partits polítics, sortirem endavant.”

“La solidaritat de la gent és la nostra força.”

Sergi Corbera

SIS ANYS DEL 9-N I DIADA DE LA CATALUNYA NORD

Pepa Arenòs pren la paraula per demanar al Sergi que, quan es tornin a veure, doni una abraçada molt forta i sentida al Toni per part de la gent de Gràcia. I que esperem poder sentir-li el poema “aquí, o on sigui… però que de moment, si us plau, no vingui”.

Precisament el 9 de novembre (9-N) de 2014 es va donar el primer pas endavant de la ciutadania catalana a partir de l’exemple de Arenys de Munt. La consulta –“butifarrendum” segons l’extremeny Rodríguez Ibarra– van ser un èxit i, per a molts, una sorpresa i l’antecedent que, quatre anys més tard, va culminar en el referèndum per la independència del l’1-O de 2017. La Pepa recorda aquell procés participatiu i pregunta: on érem llavors, què vam fer aquell dia?, recordem el col·legi on vàrem votar? I etziba: “Com sembla ara d’innocent i pulcra aquella acció que ara vivim diàriament amb a prop de 2.500 represaliats, exiliats i presos!”.

També recorda que el passat 7 de novembre es va celebrar la Diada de la Catalunya Nord, i llegeix uns fragments del Manifest que es va fer públic aquell dia per commemorar que el 7 de novembre de 1659 els nord-catalans van ser separats administrativament i política de la resta de Catalunya.

El Manifest carrega de forma explícita contra l’auge de l’extrema dreta a França en general i en la Catalunya Nord en especial. I a Espanya, fent referència al “a por ellos” policial a Catalunya i a l’assassinat de Guillem Agulló a València. La proclama acaba exigint l’aplicació d’un seguit de mesures polítiques, socials, econòmiques i lingüístiques i amb un contundent “Visca la Catalunya Nord, visca els Països Catalans (lliures de l’extrema dreta)!”

“Com sembla ara d’innocent i pulcra l’acció del 9-N, que ara vivim diàriament amb a prop de 2.500 represaliats, exiliats i presos!”

Pepa Arenòs:

AGENDA DE LA SETMANA

Com és habitual, Maria Catà, de la sectorial de Dones de l’Assemblea Nacional de Catalunya, dona les gràcies a les persones participants a la trobada i a totes les que la fan possible tots els dilluns. I també repassa les activitats setmanals previstes:

  • Dijous, 12. A les 19 hores. Debat on line ‘De quina República parlem?’ sobre economia. Organitza: graciarepública.cat (son possibles alguns canvis).
  • Dissabte, 14. A les 20 hores, concentració per la llibertat de Dani Gallardo, jutjat a Madrid. Lloc: rambla del Raval (espai de l’escultura del gat de Botero).
  • La plataforma Salvem el Texas segueix recollint signatures per evitar la seva desaparició. Es poden trobar llistes a molts comerços del barri i també a les xarxes.
  • Meridiana Resisteix. Concentració diària de 19.30 a 21.30. Lloc: avinguda Meridiana/rambla de Fabra i Puig.

Com sempre, ‘El cant del ocells’, ‘Els segadors’ i el clam “Visca Catalunya lliure!”

Quim Coca

Vídeo de l’acte sencer:

Vìdeo: Joan Bussé

Fotos: Josep Casas

Foto: Josep Casas

BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carreres i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats– oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
–És el senyor de cada dia.

Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)

MANIFEST DE CATALUNYA DEL NORD EN LA DIADA DEL 7 DE NOVEMBRE

“Enguany, la Diada de Catalunya Nord ha hagut de canviar de format per fer front a les restriccions dictades per l’Estat francès a causa de l’emergència sanitària global. Un canvi de format que ens ha obligat a haver d’anul•lar tots els actes presencials associats a la commemoració del 7 de novembre i a haver d’adaptar la jornada d’enguany a un format confinat i en línia a la xarxa.

Entre d’altres, cal destacar que aqueixes restriccions limiten el dret a la llibertat de manifestació i plantegen una contradicció rellevant: l’Estat prohibeix el dret a sortir al carrer a manifestar-nos o a reunir-nos en un acte polític mes, per exemple, permet que les grans superfícies comercials obrin amb una gran afluència de gent.

Tot i això, la pandèmia no nos fa pas oblidar que aqueix 7 de novembre commemorem 361 anys del Tractat dels Pirineus. 361 anys que Catalunya es va partir en dos, sense dret a decidir, sense la voluntat dels catalans.

D’ençà de l’annexió d’una part de Catalunya pel Reialme de França, oficialment signada el 7 de novembre de 1659, els nord-catalans vam ser aïllats, administrativament i políticament, de la resta de Catalunya i de la nostra àrea de relació fins aleshores. A partir d’aqueix moment, la consigna del poder francès és que tot allò català ha de desaparèixer. Per exemple, el 1673, es nomenen bisbes francesos i es fa fora els catalans; el 1678, s’incorpora el bisbat de Perpinyà al bisbat de Narbona; el 1682, s’obliga a saber francès per exercir una professió liberal; i, el 1700, es prohibeix l’ús del català en els documents oficials perquè “repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Més endavant, la jacobina revolució francesa, sempre contada com quelcom genial per la llibertat, altera encara més els pocs drets històrics que conservàvem. La creació del departament “Pirineus-Orientals”, amb l’afegitó de la comarca del Fenolledès, anava en aqueix sentit de descatalanitzar el nostre territori.

A partir de 1870, la generalització de l’escola pública laica francesa té com a objectiu principal formar patriotes francòfons. La idea d’un Estat francès homogeni i monolingüe guanya terreny gràcies a la crida a la unitat francesa a lluitar a la Primera i Segona Guerres Mundials. L’Estat impulsa una uniformització cultural i identitària francesa i, indirectament, es generalitzen els casos de famílies que deixen de transmetre la nostra llengua als fills, i aqueix patró es repeteix de generació en generació fins als nostres dies. Encara a dia d’avui, l’Estat francès rebutja ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i posa entrebancs a l’ensenyament en català a Catalunya Nord. Se vanaglorien de defensar el català mes dificulten l’obertura de fileres bilingües i de noves places de professorat malgrat la forta demanda, o bé estipulen (amb la nova reforma del BAC) un percentatge anecdòtic per a la nota de català dins del resultat final del batxillerat.
Alhora, la difuminació de la Catalunya Nord dins del departament, així com la incorporació d’aqueix departament dins la regió d’Occitanie, s’inscriu també en aqueix marc d’uniformització. Són tan sols uns exemples entre tants d’altres. Sigui l’Estat francès una república, monarquia o un imperi, governat des de París per conservadors o progressistes, d’esquerra o de dreta, el que sempre resta és el mateix menyspreu cap a la cultura, llengua i identitat pròpies d’aqueix territori i l’anhel de nos fer desaparèixer del mapa, transformant-nos en “bons ciutadans francesos” uniformes i, en tot cas, com a molt promocionant qualques rastres folklòrics de catalanitat que no ofenguin ningú. Nos volen morts i muts, mes sem vius i no callarem, ara més que mai! Hores baixes han arribat a Perpinyà, la nostra capital. Si ja el batlle predecessor de dretes, Jean Marc Pujol, va suprimir els afers catalans de la vila, tot fent lluir el llaç groc a la seua camisa, Louis Aliot segueix aqueixes petjades amb talent. L’extrema dreta, desvergonyida, no s’amaga pas de res. És extrema dreta mentidera quan anuncia la traducció simultània del discurs del nou batlle sense fer-ho.

 

És extrema dreta intolerant quan fa fora al carrer famílies de sense papers que ocupaven un hotel desocupat sense molestar el veïnat. És extrema dreta iŀlegal quan no proposa cap terreny digne per acollir la gent de viatge que s’ha de tancar en un pàrquing. És extrema dreta insolent quan decideix construir una comissaria en lloc de deixar La Cigale com a lloc d’acollida de joves menors d’edat. Aliot vol fer de “Perpinyà, la catalana” una Perpinyà aparador del Rassemblement National. Una vila francesa, seguritzada, neta, asseptisada, contrària a la seua essència mateixa. La Perpinyà que volem és una Perpinyà justa i solidària, acollidora sense cap tipus de discriminació, com ho ha estat Catalunya Nord al llarg de la seua història. Si a Perpinyà l’extrema dreta s’acaba d’instaŀlar oficialment, no descuidem pas que fa dècades qui hi guanya cada any més terreny i que, com a la resta dels Països Catalans, no ha pas mai desaparegut. Encara allà hi ressona el recent “A por ellos” de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola a la jornada del referèndum al Principat, o el més llunyà assassinat de Guillem Agulló al País Valencià.

La presència de l’extrema dreta és una constant a banda i banda de l’Albera i al conjunt dels Països Catalans. El feixisme no es va aturar amb la fi de la Segona Guerra Mundial a Catalunya Nord o amb la mal anomenada “Transició” a l’Estat espanyol. A Catalunya Sud, aqueixa escissió del Partit Popular, anomenada Vox, no representa l’aparició d’un nou pensament, més aviat se tracta d’una branca política hereva del franquisme que ja no sent la necessitat d’amagar-se darrere d’una falsa aparença de moderació. Se veu forta i impune per escampar la seua doctrina ultranacionalista, masclista, xenòfoba, anticatalana i classista. A l’Estat francès, la líder de Rassemblement National, Marine Le Pen, ja ha expressat nombroses vegades la gran simpatia que sent per Vox i que aqueix és el seu partit de referència a l’Estat espanyol. Encara que l’extrema dreta francesa intenti blanquejar el seu programa, l’enamorament entre aqueixos dos partits evidencia quina és la veritable cara del Rassemblement National i evidencia, també, que la política d’Aliot, encara que mostri una falsa tolerància cap al fet català, serà igualment ultranacionalista, masclista, xenòfoba, anticatalana i classista.

L’extrema dreta se troba infiltrada en tots els estrats de la societat, representada al capdamunt de la piràmide per polítics, jutges i fiscals i, seguidament, pels cossos policials, que compleixen llurs ordres, delitosos de poder exercir la repressió que tant els caracteritza. A la base de la piràmide, els grups de filofeixistes campen lliurement pels carrers amb llurs tètriques proclames i llur violència sense fi. Des de les institucions, ningú no els aturarà, i sovint comptaran amb la connivència dels cossos policials, ja que la seva existència aplana el camí de l’acció de la dreta conservadora. És per això que encoratgem la societat civil dels Països Catalans, i la societat civil nord catalana en particular, a no fer ni un pas enrere en la lluita contra l’extrema dreta. Perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà pas ningú! Més que mai, sortir al carrer era necessari. Mes la pandèmia no nos farà pas callar. Un any més sem aquí per exigir amb aqueixa Diada:

  • Un estatut particular per a Catalunya Nord amb competències locals que no depenguin de la regió o de l’Estat, en el camí cap a la independència.
  • La ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
  • L’ensenyament en català a tots els centres educatius públics, per mor que cada família tingui l’oportunitat de triar la llengua d’ensenyament.
  • Ser atès en català a l’Administració pública dins del territori de Catalunya Nord.
  • Polítiques econòmiques al territori que permetin als nord-catalans poder viure dignament a Catalunya Nord.
  • Polítiques socials que permetin acollir qualsevol persona sense discriminació de cap tipus.
  • El reconeixement del 7 de novembre com a dia festiu oficial a Catalunya Nord.

Visca Catalunya Nord, visca els Països Catalans (lliures de l’extrema dreta)!