CRÒNICA SOLIDÀRIA A LA PLAÇA DE LA VILA

Vila de Gràcia, 9 de setembre de 2019.

La campana crida. De nou dilluns, de nou les vuit del vespre, de nou estem a plaça. Set-centes vint-i-nou persones, per cridar, urbi et orbi, a la Vila de Gràcia i al món, la flagrant injustícia, la desmesura, la ignomínia, la venjança… L’Espanya hidalga ens vol agenollats i vençuts per tal d’evitar-se dialogar, i encara menys pactar. Però nosaltres no estem disposats a defallir; sempre defensarem la democràcia, els nostres drets i llibertats.

Avui ens ha acompanyat l’Andreu Van del Eynde, l’advocat defensor d’Oriol Junqueras i Raül Romeva. I, si em permeteu, la crònica la centraré en allò que ens ha transmès.

Ha explicat que, cada vegada que surt de la presó, després d’una visita als nostres companys empresonats, marxa amb el mateix sentiment: el cor colpit, sacsejat, estripat. Ens ha expressat que, els dos anys que porta anant-hi, faria pensar a tothom que, en bona lògica, ell ja s’ha fet a la idea i que les emocions, amb el temps, se li han apaivagat. Però no, de cap manera, ens ha manifestat que ell continua sortint-hi amb el cor en un puny. És tan descarnada aquesta realitat no hi ha manera que en faci durícia.

Ens ha dit que la justícia espanyola és hereva del seu passat franquista, i que per això no protegeix la víctima, ans el contrari, li és hostil. Les regles del dret penal, en aquest cas de forma especialment cruenta, es canvien i tergiversen fins al moll de l’os, per tal fer-les dir el que ells volen llegir. El poder no es salta les lleis, les fa de nou. I això és així fins a tal punt que, l’advocat penalista més expert del país, a partir d’aquest judici, hauria de començar a estudiar de nou.

La justícia espanyola té l’independentisme com a enemic, personalitzat en els nostres presos polítics. I com considera que, simplement, a l’enemic se l’ha de destruir, per a això no li calen lleis, n’hi ha prou amb la seva voluntat, ja que té tot el poder de la força coercitiva.

L’Andreu ens ha comentat que, quan va a les presons, els parla de nosaltres: el poble tossudament alçat a la plaça de la Vila cada dilluns, a la plaça del Rei cada dimecres, a la plaça Molina cada dijous… i a infinitat d’altres llocs a tot el país. I ens comenta que, en dir-los-hi, ells somriuen. Perquè saber de nosaltres els dóna la fortalesa per resistir, perquè així saben que no els oblidem. Ens transmet que els companys empresonats estan pendents de nosaltres, de les nostres accions, perquè aquestes els transmeten una energia sobrehumana que els ajuda a aguantar la presó.

I ens ha explicat una anècdota: el Raül, durant el judici, darrera seu, no parava de dibuixar. Diu que en té bona mà. Repassant-los, ens ha manifestat que els esbossos expressaven nítidament el judici d’una veritat paral•lela, alternativa, a conveniència del poder. Ens ha anunciat la seva publicació el proper sant Jordi.

Per acabar, l’Andreu, expressament, no ens ha volgut alliçonar, ni dir-nos fórmules màgiques, ni fer premonicions més o menys assenyades que a la llarga ens podrien provocar frustració; ans el contrari. Ens ha exhortat a no tenir por de les derrotes, que de ben segur en tindrem, ben d’hora. Ens ha anunciat que en el futur continuarem patint, molt, i que quan succeeix, hem d’elaborar el dol ben ràpidament, per l’endemà de nou perseverar, tornar-hi, pels presos. No ens hem de sacrificar, no hem de fer sobreesforços, perquè hem de persistir, per ells, per que puguin percebre els nostre alè ferm.

I ha acabat amb un sentència: els advocats no guanyaran aquest judici, qui ho farà serà la gent, nosaltres, que continuarem fent pressió, i la política del diàleg.

No, no ens mourem d’aquí!

Xavier Andreu

Fotos: Josep Casas

Vídeo: Joan Bussé