CRÒNICA DE LA MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE

Barcelona, 11 de setembre de 2018

Fa un any ens dèiem, mig enriolats: “la propera Diada la celebrarem a la platja”. Somiàvem en un país independent i en què les reivindicacions ja només serien un record volgudament llunyà. I ves per on ens tornem a trobar a les mateixes, o no, encara pitjor.

Però si una cosa ha quedat clara per part de tots nosaltres, és que la nostra resiliència és a prova de porres, exilis i presons. Que sí, que la nostra voluntat de supervivència com a poble fins ara no l’ha torçat dictadures, ni guerres de successió, ni decrets de nova planta; per això, menys ho farà un 155, per molt descarat que sigui. Sí, hi vam tornar a ser: el poble mai decep.

La Diada cada any és diferent, la de tots, i la meva particularment. Hi ha hagut anys en què he sigut un més, submergit en l’anonimat de ser poble i prou, com la de l’any passat: passejar al matí pel centre, visitar el Fossar de les Moreres i el monument a Rafael de Casanova; i a la tarda al meu tram, sense cap compromís més enllà del de gaudir-hi i ser-hi. En canvi, en la del 2014, a casa ens hi vam implicar fins al coll, fins a l’extrem de tenir l’ordinador que organitzava tots els voluntaris hackejat, i el mòbil trucant des de dies abans nit i dia, contínuament, sempre amb un interlocutor anònim a l’altra banda… “y ahí lo dejo”.

Enguany he fet de voluntari al tram on ens vam inscriure, i també ha estat una Diada maca, diferent. Al matí, ben d’hora, descarregar la furgoneta que portava tot el material per al tram; en aquest moment descobreixes que hi ha qui encara s’ha aixecat més d’hora, o potser no ha anat a dormir. Muntar carpes i taules per a la paradeta de marxandatge de l’ANC-Gràcia, on es va treballar a preu fet fins a exhaurir les existències. Penjar domassos i cartells, indicadors de tram i informatius; disposar d’una escala i no patir de vertigen és imprescindible. Sembla poca cosa però ens hi vam estar tot el matí.

Un recés llarg per fer un mos i a les tres tornàvem a estar tots prests per allò que convingués. A aquesta hora s’hi van incorporar els voluntaris que venien de comarques. Dividir les feines: vosaltres les banderoles per a quan passi l’onada, vosaltres a controlar les cruïlles de carrers, vosaltres seguretat, vosaltres les polseretes per als nens, vosaltres porteu l’aigua als castellers, vosaltres, sanitaris, quedeu-vos per aquí… i el Responsable del Tram, el més “pringat” de tots, coordinant-ho, amb un ull al tram i l’orella a tot el que li arribava de l’organització.

A les cinc tothom al centre de la Diagonal; va caldre empènyer la gent cap allà, s’hi estava tan bé a l’ombreta. Escoltar la radio i informar als dels voltants. I fer callar la gent per sentir el “toc de matinades”: les gralles, precioses, i el silenci, esborronador; per a mi el més commovedor de tota la Diada. I amatents a que arribés l’onada, com una espiga més en un camp immens de blat, tot esperant que el vent la gronxés. Van passar dos assajos en direcció contrària. I arribà la de veritat, com una exhalació, i a cridar a cor que vols, cadascú el seu, jo, llibertat, pels presos, pels refugiats, per Catalunya.

I de mica en mica marxà la gent, els de fora i els més grans, cap a casa, i els joves, cap al concert d’Òmnium; a més d’un ja li corria la festa per la sang.

Començà aleshores el moment de recollir. La gent es va endur tots els domassos; mil gràcies, perquè ens va estalviar molta feina; segur que a casa seva lluiran un munt de dies més i faran millor servei. Cartells i cordills, cúters i tisores, escala amunt i escala avall; carpes i taules, banderoles i aigües, caixes, papers i eines, tot cap a la furgoneta… Semblava que no podia ser, però es recollí més que de pressa. I marxar cap a casa, amb el cos cruixit –Xavier, ja no estàs per tanta brega–. Dutxa i sofà, i veure el TN Vespre resistint la son. I gaudir immensament de les imatges de tot el que hem fet, un any més, com a poble. Que n’aprenguin!

N’estic convençut, algun any podrem anar a la platja, o de pont llarg a una ciutat europea, o a buscar bolets, que enguany ja s’hi fan i m’esperen.

Xavier Andreu