UNA ESTELADA AL COR DE LA CIBELES

Crònica d’una expedició gracienca

  1. Una vegada més hem assolit expectatives assolides.
  2. La nostra capacitat de convocatòria es manté com el primer dia.
  3. Hem plantat l’estelada al bell mig de la capital del reino.
  4. No defallirem als compatriotes empresonats i perseguits injustament.
  5. No estem sols en la lluita per les llibertats.
  6. Hem tornar a donar motius perquè es posin més nerviosos.

Hi ha moltes més circumstàncies que resumeixen la manifestació del dissabte 16 a Madrid, però ho deixarem aquí.

La gent de Gràcia, 412 persones, vam arribar a Madrid gairebé a les 3 de la tarda en els vuit autocars que van aparcar en fila índia al passeig de la Castellana. L’ambient festiu, xerrada distesa l’intercanvi d’experiències, i possiblement de números de mòbils, va ser l’habitual en aquest tipus de desplaçament moguts per un interès i un sentiment compartit al llarg de les més de les vuit hores de viatge. Dues paradetes de 30-45 minuts a les àrees de servei de Lleida i a Esteras de Medinaceli, a uns 140 quilòmetres de Madrid. En absolut a totes les parades fetes, tant a l’anada com a la tornada, es van enregistrar seriosos problemes d’intendència i d’alliberament de necessitats fisiològiques. Entre d’altres coses perquè no es van preveure els col·lapses que es produirien en les coincidències de moltes dotzenes d’autocars en pocs minuts de diferència. La intendència es va arranjar amb les solidaritats i les miccions de les senyores en la utilització dels lavabos destinats als homes sense cap mena d’incidents.

Primera impressió al arribar a la capital: la sorpresa de molta gent al veure onades de gent amb estelades i tota mena de domassos individuals i pancartes. I és que la majoria no sabia res de la manifestació! I era així perquè els ‘medios’, tan atents per maldir del procés, no havien informat. I no ho havien fet perquè o no els interessava o perquè pensaven que això no es produiria amb la intensitat en que es fa fer.

La gent de Gràcia, un quants, no tots, vam arrencar a caminar des d’on s’havia de fer: des d’Atocha, amb banderes del barri i estelades. Moltes persones encara no veuen la diferència entre un manifestació i una concentració. Va ser una emocionant passejada entre eslògans, càntics, somriures, colors i alegria. Una autèntica festa. Va contribuir poderosament a quallar aquest ambient la participació en especial de republicans i de tota mena de formacions d’esquerres madrilenys, i de grups de gent procedent d’altres indrets de l’Estat, gallecs, bascos i navarresos amb més visibilitat. Possiblement, sobretot els madrilenys, mai havien vist les seves reivindicacions arropades per desenes de milers de persones. Així, durant tot el trajecte, els tradicionals In-inde-independèn-cia, Lli-ber-tat presos polítics i 1 d’Octubre, ni oblit ni perdó s’hi afegirin altres com Felipe, ¿quién te ha votado? ¿Quién te ha votado…, Felipe quién te ha votado?, que resulta espectacular amb la música de la guantanamera, o altres com No hay democràcia sin derecho a decidir, o Que sí, que sí, derecho a decidir.

Un de mereixedor de primer premi va ser: Hemos ve-ni-do a des-pe-dir-nos!, repetit en certa irònica insistència.

El fairi va ocupar un lloc destacat, en forma d’eslògans o visualització. Per exemple, un terrorista yihadista amb un cinturó de fairis, o un grup disfressats de l’envàs verd simulant un còctel molòtov. Si l’Enric Millo hagués vomitat la seva parida després dels Carnavals, hauria donat impagables idees a les comparses. I el càntic: Millo, tremola, el fairi sí que mola. Indiscutiblement, l’ex delegado del gobierno ha contribuït poderosament a engreixar la llista d’il·lustres botiflers com Boadella, Maruhenda, Borrell, Girauta o la Montserrat.

Quan es va acabar oficialment la manifestació, mentre es cantava el Canto a la libertad de Labordeta i l’Estaca del Llach, el gruix de la gent encara ocupava bona part del paseo del Prado des de Neptuno. Si s’haguessin acumulat a Cibeles, la imatge hauria estat colpidora.

Quan vam tornar a pujar als autocars, a les 9 de la nit, aquests estaven formats per tres fileres infinites. Aquesta dada és important per concloure que la xifra de 18.000 manifestants dita per la policia madrilenya és una barroera fal·làcia. De cap manera es podia acceptar que fossin més que els 45.000 de Colón. Aquesta mentida forma part de la conxorxa de la major part dels mitjans de comunicació madrilenys i espanyolistes que segueix la doble consigna de què la manifestació havia estat un fracàs i que formava part d’una maniobra per pressionar els jutges del Suprem. Sorprenentment, la mateixa premsa que donava per vàlid els 18.000 manifestants, es queixava amargament de que els autocars aparcats havien col•lapsat el centre de la ciutat. Quants? Doncs eren 500, que multiplicats per 55 dona un resultat de 27.500 persones, només els dels autocars. No saben ni multiplicar. ANC i Òmnium, els organitzadors, parlen de 120.000. Un anàlisi científic estableix la xifra en més de 91.000.

Finalment, dos autocars, només, tocats per dues pedrades. L’únic incident important, per cert, provocat per energúmens antiindependentistes. I també alguns cotxes circulant amb el himno espanyol a tot volum i altres aixecant el dit mitger (peineta). Acabaven d’assabentar-se del que havia passat en nom de que La autodeterminación no es un delito.

Quim Coca

Vídeo: Assemblar Nacional Catalana