NO OBLIDEM EL PRESOS

Segon dilluns sense concentració a la plaça de la Vila de Gràcia. Tots tancats a casa en espera de temps millors. La reclusió comença a fer-se difícil d’aguantar. El pis se’ns fa petit siguin quines siguin les seves dimensions. Malgrat els llibres, les ràdios i les televisions el temps es fa etern.

Això em fa pensar com han viscut aquests dos anys llargs que els nostres presos estan confinats en les diferents presons, tancats en minúscules cel•les durant moltes hores al dia i amb sortides a patis que l’únic paisatge que podien veure era el cel i uns murs força alts.

Aquests dies tots estem amoïnats per la nostra salut, per la por que se’ns encomani el coronavirus i amb la seguretat que aquesta situació encara es perllongarà força dies. Però sabem que seran dies, com a molt algunes setmanes, i fins i tot tenim una certa capacitat de moviment per anar a buscar el pa o comprar a la plaça… Evidentment les nostres cases tenen unes certes comoditats que ens permeten fer una vida anormalment normal.

En canvi els nostres presos estan veritablement confinats. Si fins ara encara podien sortir el pati i tenir un cert tipus d’activitat, ara estan del tot aïllats a les seves cel·les sense poder sortir per por que el virus infecti a tota la presó. Si la seva vida ja era dura fins ara, en aquests moments les seves condicions de vida han empitjorat sensiblement i, a més, ara ni tan sols poden ser visitats per familiars i amics i, per descomptat, han estat suspesos els vis a vis. I per davant, molts anys de condemna.

Una de les principals pors que tenien els nostres presos és que amb el pas del temps els oblidéssim. Això no havia passat fins ara però des que ha esclatat l’epidèmia han perdut un protagonisme que molts tossudament els hi hem anat donant perquè sabessin que no estàvem sols. Ara s’han tallat de sobte les concentracions, manifestacions i s’ha reduït a mínims la seva presència en els mitjans de comunicació.

Per això en aquests moments és més necessari que mai que ells sàpiguen que els tenim presents i una de les millors maneres de demostrar-ho és escrivint-los cartes que, desgraciadament, ara tenen molt temps per llegir-les i és la forma de transmetre’ls que tot i els mals temps que vivim, no els oblidem.

Josep M. Orta