LA CULTURA DE LA PAU I LA RESOLUCIÓ DE CONFLICTES

Tercera jornada del cicle Dimecres per la Llibertat a la plaça del Nord

La resolució de conflictes, dins de l’àmbit de la cultura de la pau, es poden gestionar des d’una perspectiva macro o micro. És a dir, els conflictes de la primera tenen el seu origen en enfrontaments entre estats, entre comunitats polítiques o religioses i entre pobles i identitats. La perspectiva micro afecta a diferències entre ciutadans, veïns o amics i/o entre persones i institucions públiques. En realitat les diferències estan en el nombre d’implicats o afectats.

En la taula rodona del dimecres 18 de juliol, tercera del cicle Dimecres per la Llibertat organitzades per la Taula d’Entitats de Gràcia a la plaça del Nord, es van plantejar i debatre diferents casuístiques des d’aquests diferents conceptes.

Què és un conflicte i com abordar-lo?, a quines conclusions, positives o negatives, es pot arribar, són o no útils? Van ser les preguntes que a grans trets, va plantejar la moderadora Roser Ros Riu, de Dones No Estàndard.

D’esquerra a dreta: Soledad Arnau, Pere Ortega, Núria Villanueva, Eugenia Baldón, Ferriol Sòria i Roser Ros Riu

Retransmissió de tota la taula rodona

Les reflexions sobre les estratègies a nivell macro van estar exposades per Ferriol Sòria, professor de la UB i la UOC, investigador de les Comissions de la Veritat a Sud-Àfrica, per Eugenia Baldón, activista feminista i investigadora de les propostes de construcció de pau a Colòmbia, i per Pere Ortega, investigador del Centre Delàs, entitat dedicada a l’anàlisi de la pau, el desarmament i la no violència. Per altra banda, Núria Villanueva, psicòloga, investigadora de la gestió de conflictes i mediació i ex presidenta de ACDMA, i Soledad Arnau Ripollès, filòsofa i investigadora de les experiències de pau des de les dones de la vida independent, van ser les encarregades d’analitzar la qüestió a nivell micro.

SUD-ÀFRICA COM EXEMPLE

És possible trobar analogies entre el cas de la transició a Espanya en els anys 70 i el de la Sud-àfrica del apartheid? La conclusió és que no, segons Ferriol Sòria. Aquí es va solucionar amb una llei d’amnistia i a Sud-Àfrica es va optar per la complexa via de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, reeixida segons uns i frustrada segons altres perquè moltes de les recomanacions de les comissions no es van aplicar. El que està clar és que la vicepresidenta del govern del Partit Popular no sabia el que es deia quan va assegurar que a Catalunya els que es consideraven espanyols vivien en una mena una situació d’apartheid. L’apartheid ha estat considerat com a crim contra la humanitat per diferents institucions internacionals. En contraposició a aquest exabrupte, Sòria va fer esment al llibre El llarg camí cap a la llibertat, de Raül Romeva.

La Comissió de la Veritat i Reconciliació va donar l’oportunitat a totes les persones que s’havien considerat víctimes que exposessin les seves vivències, i també a tots aquells agressors perquè expliquessin tots els abusos, tortures o crims que hagueren comès. Si es de mostrava que els actes d’aquests últims tenien un transfons polític, quedaven automàticament anmistiats. Unes 21.000 persones es van presentar com a víctimes, i uns 7.000 van apel•lar a l’amnistia (en van quedar uns 3.000). Durant mesos, Sud-Àfrica es va convertir en un gran plató des del qual la gent no solament va conèixer de primera mà episodis duríssims de vexacions i dolor. Tot formava part de la història viva del país i la tenia que conèixer tothom, per part de les víctimes i dels seus botxins. Davant el dubte de que els treballs de les comissions havien empitjorat les relacions entre les comunitats negres i blanques, el bisbe catòlic Desmond Tutu, destacat implicat en el procés, va etzibar: “La veritat fa mal, però l’oblit mata”. Efectivament, molts torturadors van ser amnistiats, però els seus crims es van fer públics per a tothom. Per cert, a Espanya la llei d’amnistia va obrir les presons, però va deixar impunes els delictes dels torturadors i va evitar que es coneguessin els seus crims. Algun d’ells encara gaudeixen de reconeixements professionals i privilegis laborals (comentari de l’autor d’aquestes línies).

Ferriol va explicar també què és l’ubuntu, una filosofia ètnica que proclama que “sou, i per la qual cosa jo soc”, és a dir, si algú de la meva comunitat té un problema, jo formo una part d’aquest mateix problema, i a l’inrevés. L’objectiu és mirar endavant per a no quedar atrapats en el passat, tot basat en la filosofia de l’ubuntu, que es citava literalment a la primera Constitució de 1993.

“Soraya Sáenz de Santamaría no sabia el que es deia quan va manifestar que a Catalunya es vivia una situació d’apartheid”

Ferriol Sòria

PROFESSOR DE LA UB I LA UOC, Investigador de les Comissions de la Veritat a Sud-Àfrica

EL CONFLICTE CATALUNYA-ESPANYA

Hi ha tres tipus de violència: l’estructural, la cultural i la física. Les dues primeres són susceptibles de generar violència física. Si no s’aconsegueix eradicar aquestes tres violències, no s’assolirà cap alliberament ni cap emancipació. Va ser una de les maneres en què l’investigador Pere Ortega va entrar en el tema del conflicte entre Catalunya i Espanya. Però va crear un cert desconcert al manifestar que aquestes violències han estat de forma desigual en les dues parts del conflicte “Hem de ser conscients –va afirmar– que no només ha hagut la violència física del’1-O.” I va reconèixer que part de l’Estat espanyol ha hagut violència física, “però a casa nostra també hem tingut violències”. Al ser interpel•lat al respecte en el debat posterior, Ortega va repetir que en casos de conflicte la responsabilitat recau en les dues parts enfrontades, insistint en què hi ha violència estructural en les institucions polítiques catalanes. Per exemple, és violència quan en el Parlament es prenen decisions sense contemplar el parer del 50 per cent de la població no independentista que, segons les enquestes, viu a Catalunya. Va afegir que la superació del conflicte Catalunya-Espanya passa pel diàleg i la superació mútua. El conflicte no se superarà, va dir, si de la solució surt perjudicada una de les parts.

Segons Pere Ortega, la no cooperació i la desobediència són les eines més contundents que té qualsevol comunitat per resoldre i transformar els conflictes. Va posar com exemples la lluita dels nacionalistes indis enfront al poderós imperi britànic, la dels negres enfront al implacable apartheid a Sud-Àfrica i la dels afroamericans als Estats Units. Precisament va deixar caure que la no cooperació i la desobediència són la gran eina en que s’han d’implicar els catalans per resoldre un conflicte actual. Al revés que Gandhi o Mandela, que estaven orgullosos d’haver sofert penes de presó, i això era un incentiu perquè d’altres continuessin la lluita, “els polítics catalans empresonats han negat davant del jutge haver desobeït”. Va suavitzar aquesta afirmació afegint que polítics catalans estan a l’alçada de les circumstàncies, però que no han sabut veure que l’alliberament de Catalunya s’ha d’intentar guanyar mitjançant altres estratègies, com la multilateritat.

“També hi ha violència en les institucions polítiques catalanes”

Pere Ortega

Investigador en pau i desarmament, CENTRE DELÀS

LAS MADRES DE SOACHA

L’activista feminista i investigadora Eugenia Galdón va exposar la dura realitat social i política a Colòmbia, el seu país de naixement, i en concret què estan fent les dones colombianes en la construcció de la pau. Una dada: entre els greus episodis de violència que viu la població (massacres, desaparicions, assassinats), destaca la xifra d’entre quatre i cinc milions de desplaçats forçosos. Un exemple de la implicació femenina és el moviment de las Madres de Soacha, fundat en 2009 per mares, esposes i germanes per denunciar l’assassinat de 19 joves perpetrats per militars i paramilitars a la ciutat de Soacha. Va ser l’any 2008, durant el mandat del president Álvaro Uribe, que va deixar un saldo d’un miler d’execucions extrajudicials. La matança de Soacha, que no va ser denunciada per cap partit, encara segueix impune, malgrat que ara sembla que es podria obrir gràcies a la recopilació d’informació obtinguda per la “madres”.

Galdón, que coneix episodis de violència extrema al seu país, va viure com un acte “reconfortant i modèlic” la multitudinària protesta contra la intervenció de la policia espanyola a la Conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017, i que ha tingut com a conseqüències els empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Considera “exemplar” el fet que milers i milers de persones, pacíficament, abandonessin el lloc quan a les 11 de la nit els Jordis, van donar per acabada la concentració des del sostre d’un cotxe de la Guàrdia Civil. “Quan has viscut altres realitats, veus en el model del moviment pacifista català una voluntat de crear condicions de pau”, va concloure.

“Quan has viscut altres realitats, veus en el model del moviment pacifista català una voluntat de crear condicions de pau”

Eugènia Baldón

Activista feminista i investigadora de les propostes de construcció de pau a Colòmbia

ELS PERQUÈ DE LA “DIVERSITAT FUNCIONAL”

L’activista de la vida dependent Soledad Arnau reivindica la utilització del terme “diversitat funcional” enlloc del de “discapacitat funcional” com a primer pas d’un procés de transformació per poder viure en pau. Per a poder viure en pau, tothom hauria de tenir l’oportunitat ser qui és, ni més ni menys, va dir. Com a feminista, va fer una dura crítica del patriarcat. “El patriarcat mata, es violència; genera una asimetria de poder entre un i les altres”. Denuncia que la societat no està educada per tractar la diversitat humana perquè no se sap com incloure aquesta realitat. Ella, i altres persones com ella amb diversitat funcional severa, reclamen una altra manera de viure el conflicte de la cura, de l’atenció personal indispensable. Reivindica l’oportunitat “de ser lliure i de poder tenir cura de mi mateixa”. I l’única manera que aquestes persones tenen de poder autocuidar-se és a través d’un recolzament humà que a nivell internacional es coneix com “assistents personals”.

Arnau considera que la institucionalització de la incapacitació sistemàtica és una forma “brutal” de violència contra les persones amb diversitat funcional i afirma que el moviment de vida dependent reclama polítiques socials coherents amb els drets socials i respectuoses amb la cultura de la pau. “Vull ser agent de pau –sosté–, i mai haurà una la cultura de la pau si les persones amb diversitat funcional no estem actives i empoderades.”

“El patriarcat mata, es violència; genera una asimetria de poder entre un i les altres”

Soledad Arnau

Filòsofa i investigadora de les experiències de pau des de les dones de la vida independent

LES ESTRATÈGIES DE LA MEDIACIÓ

Mediació de conflictes és, simplement, atendre, resoldre o transformar un conflicte entre dues persones. Per a la psicòloga Núria Villanueva, el primer pas per abordar un conflicte és la voluntarietat, i els següents la comunicació, el diàleg i la confidencialitat. La persona mediadora ha de ser imparcial, neutral i guia, sense donar consells ni solucions. Sempre hi ha la possibilitat de deixar la solució en mans del jutge, però l’estratègia més recomanable és la mediació tenint en compte el passat per poder avançar cap el futur. No es tracta de guanyar o perdre, sinó arribar al compromís abans de deixar la solució en mans dels jutges.

En la seva escrupolosa dissecció de les estratègies, Villanueva apel•la també a les cessions compartides: guanyar en unes coses i cedir en altres, encara que cedir del tot no ajuda molt a l’hora de solucionar conflictes, ajuda l’aportació. El problema de valors, com els religiosos, planteja altres tipus de conflictes. “Parlant s’arriba acords, i escoltant també”, conclou.

“La persona mediadora ha de ser imparcial, neutral i guia, sense donar consells ni solucions”

Núria Villanueva

Investigadora de la gestió de conflictes i mediació

EL DEBAT

Carme Riu, omnipresent als Dimecres per la Llibertat, va fer una intervenció que ben bé podria convertir-se en una de les ponències. Per a ella no tota la vida és cura. Reivindica el poder ser orgullosament “anormal” i inclús que la seva diversitat pot ser atractiva. Una vegada més, insisteix que la llei de la dependència hauria de dir-se “llei de l’autonomia”. Denuncia que la societat encara no ha après a conviure amb les persones amb diversitat funcional a tots els àmbits de la vida quotidiana. Soledad Arnau abunda en aquestes consideracions: “Totes les relacions que tens amb altres persones, i amb tu mateixa, són cures.” I insisteix en què no hi haurà cultura de pau si les persones amb discapacitat funcional, en especial les dones, no formen part de la taula de negociacions. “O hi estem tots, en especial les persones que estem més marginades, o tot serà una mentida”, conclou.

Ferriol Sòria respon a una senyora preocupada per la impotència i tristesa que sent quan rep les notícies de conflictes de tot tipus que totes les injustícies tenen que veure amb la lluita contra la desigualtat i que la societat organitzada té molta força per poder fer coses. I Eugenia Baldón insisteix en la importància del reconeixement dels errors per arribar a acords. “El reconeixement d’uns greuges és una part important de la reparació”, afirma.

Núria Villanueva insisteix en què la mediació significa assentar-se a una taula i tenir l’oportunitat de dir les coses tal com es senten i que quan hi ha diferències de poder la mediació adquireix connotacions especials.

Com a sessió complementària a l’acte, va tenir lloc un concert de guitarra de Jordi Codina, acompanyat d’un grups de músics, entre els quals el president del Centre Artístic Tradicionàrius (CAT), Jordi Fàbregas.

La pròxima i última jornada del cicle es desenvoluparà el dimecres dia 25 amb el lema “Justícia i Drets civils”

Quim Coca