SOLS EL POBLE SALVA AL POBLE

El desconcert del lamentable tango dels polítics, la demanda de 20 anys de paciència, el testimoni d’un lacerant exemple de repressió, aquesta amb la complicitat de la Generalitat, la solidaritat amb Meridiana Resisteix, les crides a les mobilitzacions i la música popular han presidit la tradicional trobada dels dilluns a la plaça de la Vila de Gràcia. Una plaça, en aquesta ocasió, ja recuperada del seu sentit d’oci social en forma de terrasses de bars i restaurants.

EL TANGO COM IRONIA
Pere Folguera va ser, una vegada més, l’introductor de l’acte organitzat per la plataforma d’entitats veïnals Gràcia/llibertat. I ho va fer amb lletra d’aquell tango que recorda que la vida es un alè, que plora dolços records, que viu entre ombres i mirades febrils, perquè “veinte años no es nada”. Això emprenya, com ho fa allò que cantava aquell que feia 20 anys que tenia 20 anys. Ironies dedicades al polític que no té pressa, als silencis misteriosos, a la insuficiència del 52 per cent, al rebombori de les xarxes. Tot això, i més coses, han estat reflectides en titulars dels quals son responsables els polítics (o ex polítics) que causen estranyes i incomprensibles sensacions. És cert que realment es volen posar d’acord?.

Evidentment que el temps i les urgències son molt diferents entre els que estan a la presó o a l’exili i els que no ho estan. Per a uns, efectivament, d’una manera molt dura. I tot mentre “l’amnistia sembla una quimera, l’indult una estafa, la taula de diàleg ni està ni se l’espera i el feixisme “galopa y corta el viento”.

20 ANYS DE PACIÈNCIES?
Folguera sosté que a les persones que no estan empresonats ni exiliats es fa estrany que es pugui intentar governar des de la presó o des de l’exili. Per sort, en aquest sentit a la gent del carrer, que no son polítics, li costa poc posar-se d’acord. Per exemple, els més de tres anys de les trobades a la plaça de la Vila, els d’Enriqueta Gallinat, els talls de Meridiana, i tants i tants d’altres. Folguera clama amb contundència: “Sisplau, no ens digueu que no som suficients ni que posem paciències de 20 anys. Us semblaria bé ara que enlloc de cada dilluns quedéssim un cop al mes, o un cop l’any…” I rebla el clau afirmant que som aquí perquè volem la llibertat, la de tots els presos, exiliats i represaliats i també la nostra, la de tots. “I la volem ara, amb impaciència i amb urgència. Som gent de carrer que sabem que només el poble salva al poble. Ara i sempre!”, va concloure abans de donar la benvinguda a Adrián Sas, el lluitador condemnat que podria ser detingut en qualsevol moment. “Tres anys, 6 mesos i 1 dia per un jove és una vida; per la seva família, amics, companys de lluita, una eternitat. Per nosaltres un sol dia sense llibertat és una vergonya.”

QUAN LA GENERALITAT ACUSA
Adrián Sas és un dels paradigmes de que la repressió contra els independentistes no sols no s’atura sinó que té més d’una procedència. Per exemple, la que s’exerceix des de la Generalitat, quan aquesta institució fa costat a la fiscalia com acusació particular.

Adrián va ser jutjat el passat 2 de desembre i condemnat a 3 anys, 6 mesos i un dia per atemptar contra agents de l’autoritat, amb lesions. La fiscalia demanava set anys i la Generalitat cinc i mig. Malgrat que els fets es van produir en les manifestacions del primer aniversari del 1-O, va ser detingut més de dos mesos després a Vilafranca del Penedès per sis mossos quan passejava acompanyat del seu pare.

“APRETEU!”, ENS DEIEN
En l’habitual trobada dels dilluns a la plaça de la Vila, Adrián Sas, asturià de naixement i veí de Vilafranca del Penedès, va explicar detalls de les 24 hores que va passar a la comissaria, on se li fa informar que estava acusat de desordres públics, atemptat a l’autoritat i lesions i que la Generalitat es presentava com acusació particular. “Sí –denuncia–, acusat per la mateixa Generalitat a la qual defensàvem dia a dia al carrer, la mateixa que dies abans deia: apreteu!”.

Malgrat que va ser acusat de lesions per tres mossos, només un va portar la veu cantant en la formulació de càrrecs. Es tracta de Jordi Arasa, un agent condemnat a 2 anys i 4 mesos per haver apallissat manifestants durant les protestes del 15-M. Els testimonis dels policies van prevaldre sobre els de l’Adrián, que en tot moment ha negat les acusacions. El condemnat pot ingressar a la presó en qualsevol moment i el policia treballa sense cap mena de mesura disciplinària.

L’Adrián posa èmfasi en el fet que l’acusació de la Generalitat va ser l’agreujant que fes que la condemna fos superior a dos anys, cosa que comporta pena de presó. A l’actualitat està pendent de la resolució de recurs i, també, de que el puguin empresonar en qualsevol moment. El recurs posa de manifest la vulneració del dret a la presumpció d’innocència, que els vídeos presentats com acusació no van seguir la cadena de custòdia i que les acusacions es contradiuen entre si.

TOT VE DE 1939
Adrián Sas denuncia un estat de coses que és la continuació de la victòria feixista de 1939. “Des de llavors no hi ha hagut un dia sense lluitadors i lluitadores empresonats per defensar les seves idees polítiques.” Això ha estat possible perquè la transició va ser una fal•làcia que va fer possible que els “òrgans i les institucions franquistes només van canviar el seu nom, sense que foren depurades ni que paguessin pels seus crims”.

Com en aquest cas la Generalitat es suma als aparells de la repressió, la lluita, contundent i organitzada, ha de perseverar. “Seguir lluitant –etziba l’Adrián– fins a aconseguir una república socialista catalana; només així la classe treballadora podrà ser lliure.” Després d’apel·lar a la necessitat d’organitzar-nos i formar-nos políticament per fer front a aquest règim criminal, l’Adrián llegeix el poema Quan els nazis vingueren… atribuït al pastor luterà Martin Niemöller que critica la passivitat davant els atemptats contra les llibertats al temps que adverteix sobre les conseqüències de la insensibilitat mesella.

L’Adrián Sas s’acomiada donant les gràcies als presents, enviant ànims als represaliats i represaliades i apel·lant a estar organitzats per aconseguir l’amnistia total. “No ens faran callar, seguirem lluitant fins la victòria, sempre!”

MERIDIANA RESISTEIX!
Pere Folguera convida a tothom a anar al tall de la Meridiana el dijous que ve, dia 13 –també a la resta de dies de la setmana–, en solidaritat als veïns de Sant Andreu i Nou Barris que des de fa més de 430 dies tallen el trànsit durant dues hores en una de les principals entrades i sortides de la ciutat. “Simplement, es tracta de portar allà un tros de Gràcia.” Els músics de L’Àliga de Gràcia han confirmat la seva participació.

A banda dels habituals músics que cada dilluns obren la trobada amb El cant dels ocells i la tanquen amb Els Segadors, en aquesta ocasió el grup L’Àliga de Gràcia va intercalar tres peces de música popular entre els parlaments.

UNA SETMANA DE MOBILITZACIONS
Per a concloure la trobada, l’Oriol Francolí fa un repàs a les principals activitats de la setmana.

  • Cada dimarts, a les 20 hores, concentració a la presó de Wad-Ras (Àlaba/Doctor Trueta) en suport de la presidenta Carme Forcadell.
  • Dijous, dia 13. Concentració de suport a Meridiana Resisteix (Meridiana/Fabra i Puig). De 19.30 a 21.30 hores.
  • Dies 14, 15 i 16 de maig. Jornades organitzades per la Coordinadora Antirepressiva de Sant Andreu de Palomar.
  • Dissabte, dia 15. Manifestació a Lleida en suport a Pablo Hasél. A Gràcia s’han organitzat autocars que sortiran de Jardinets a les 10 hores. Organitza ANC.

Els Segadors, visques a la terra lliure, a la independència i a la llibertat dels presos/preses polítics i exiliats i exiliades tanquen la trobada que, amb algunes intermitències per causes excepcionals, es celebren a la plaça de la Vila des del 16 d’octubre de 2017.

Quim Coca

Vídeo de l’acte sencer:

Vìdeo: Joan Bussé

Fotos: Josep Casas

Fotos: Josep Casas

QUAN ELS NAZIS VINGUEREN…

Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar.
Jo no n’era, de jueu.

Quan vingueren per mi,
no quedava ningú que pogués protestar.

Martin Niemöller