UNA LLIÇÓ DE FILOSOFIA ANTIFEIXISTA

Un dilluns més a la Plaça, –com tots el dilluns des del 16 d’octubre de 2017–, en aquesta ocasió l’última trobada del cicle dedicat a la lluita antifeixista. Amb la participació excepcional del filòsof Xavier Antich, qui va ser presentat per Pere Folguera en nom de la plataforma GràciaLlibertat, l’entitat organitzadora de la trobada.

Folguera va destacar la paradoxa de recórrer a la reflexió filosòfica per ajudar a defensar-nos del feixisme, “precisament una ideologia gens filosòfica”. Perquè el feixisme, ho manifesta amb claredat, rebutja el valor del pensament a canvi de l’obediència, la seva ètica és el supremacisme, la seva moral la del assassí, la seva lògica és casernària i la seva estètica la de l’esvàstica, el yugo y las flechas i el pas de l’oca. Folguera afegeix que el feixisme “ens vol desmemoriats, sotmesos i esporuguits” i que el delata “la seva ràbia inculta, el seu odi, les seves venjances i la ferum dels seus uniformes”.

L’exemple de Guillem Agulló (Burjassot, 1974 – Montanejos, 1993), del qual el passat dia 11 es complien 28 anys del seu assassinat per un grup de feixistes, encaixa amb la vigència, ara i aquí, d’aquesta doctrina que “deshumanitza tot el que li és estrany”.

Folguera també va recordar la desaparició de l’Arcadi Oliveres, un apòstol de la pau com antítesi del feixisme.

I com que la lluita continua, pel proper dissabte 17, Dia de la presa i el pres polític, GràciaLlibertat i la Coordinadora Antirepressiva han organitzat un acte a les 5 de la tarda a la plaça Raspall amb la presència de Detingudes 23-S, l’advocada de Pablo Hassel, el Comitè de suport de la Lola i representants de Solidaritat Internacional. Es parlarà del cas de l’Adrián Sas i de la Operación Judas. Posteriorment, a les 7, està convocada una manifestació que partirà dels Jardinets.

“El feixisme ens vol desmemoriats, sotmesos i esporuguits”

“Al feixisme el delata la seva ràbia inculta, el seu odi, les seves venjances i la ferum dels deus uniformes”

Folguera passa la paraula a Xavier Antich recordant que “hi ha feina perquè ni oblidarem ni perdonarem perquè ens hi va la llibertat i la vida. No passaran!”

EL FEIXISME COM A REALITAT INCONTESTABLE

Xavier Antich es presenta recordant els presos i preses polítiques, els exiliats i els 3.300 ciutadans patriotes represaliats pels mecanismes de l’estat espanyol. Després de afegir que en la seva contundència habitual l’Arcadi Oliveres també va cridar que “no el volem més, el feixisme!; feixisme mai més!” en un acte celebrat el 20-N de 2015 davant de milers de persones per condemnar els crims del franquisme, Xavier Antich és taxatiu: “El feixisme torna a estar, de nou, entre nosaltres.” Ja llavors Oliveres era conscient de que el feixisme creixia sota la forma de la xenofòbia i l’odi, i no com herència del franquisme, sinó com una ideologia encara “activa, perillosa i amenaçadora”.

“Arcadi Oliveres era conscient de que el feixisme creixia no com herència del franquisme, sinó com una ideologia encara activa, perillosa i amenaçadora”

El feixisme no és una cosa del passat o un “règim conservador autoritari” com s’ensenya en alguns llibres escolars, sinó que és present en els actes que es celebren cada 20-N en memòria del dictador, en assassinats com el de Guillem Agulló, en les amenaces a periodistes i les agressions en manifestacions convocades pel sindicat Justapol. I si guanya posicions en alguns països d’Europa –últimament amb una força insòlita conquerint ciutats properes com Perpinyà–, i té presència normalitzada en alguns mitjans de comunicació, també és ja la tercera força política al Congreso amb 52 diputats i més de 3,5 milions de vots i la quarta al Parlament, amb 11 escons i 200.000 vots. Conclusió: com que a l’estat espanyol i a Catalunya l’amenaça del feixisme és una realitat incontestable amb moltíssima força, ja “no podem mirar a un altre costat”. I etziba que “l’amenaça, ara, ja és real; el problema és extraordinàriament greu, i no fer-hi res no és una opció”.

“L’amenaça feixista, ara, ja és real; el problema és extraordinàriament greu, i no fer-hi res no és una opció”

Per a Antich el feixisme –“un monstre de moltes cares”– és la negació de la política i de la democràcia. Afegeix amb contundència que l’antifeixisme és la condició de les opcions polítiques democràtiques i sosté que “per ser demòcrata cal ser antifeixista, perquè el dilema fonamental és o feixisme o democràcia”, cosa que cal repetir tantes vegades com calgui.

EL VIRUS DE LA PANDÈMIA

Antich apunta altres consideracions sobre els discursos que alimenten el virus feixista. Els exemples són nombrosos: xenofobia, masclisme, homofòbia i altres formes d’identitat sexual, és classista, visceralmentment anticatalà, contrari a l’autodeterminació i defensa a ultrança l’statu quo. Aquesta pandèmia escampa els principis de la ideologia de l’odi marcant l’agenda dels partits convencionals i contaminant els debats públics, els relats, els conceptes i fins i tot les paraules dels altres discursos.

Com que a Espanya després de la mort de Franco no hi va haver ruptura sinó transició, el feixisme aquí és estructural. Antich confessa que no creu que Espanya sigui un estat feixista, però considera que és evident que el feixisme continua incrustat, sense discontinuïtat en democràcia, en altes instàncies com la policia, l’exèrcit, en la cúpula judicial i en la monarquia instaurada per Franco. L’esperit dels alts tribunals de la dictadura que es perpetua en la democràcia és un autèntic escàndol en un estat de dret. “I així ens va”, conclou.

“El feixisme continua incrustat, sense discontinuïtat en democràcia, en altes instàncies com la policia i l’exèrcit, en la cúpula judicial i en la monarquia instaurada per Franco”

FEIXISME SOCIOLÒGIC

Hi ha un altre feixisme, el sociològic, de comportament, que Antich considera el més perillós. És el feixisme que es manifesta en certes actituds quotidianes com “la intolerància, el fonamentalisme, la incapacitat per el diàleg o la negació radical de les altres ideologies, en l’al·lèrgia als partits polítics, al parlamentarisme o als principis més elementals del sistema democràtic”. El feixisme sociològic sembla innocu però és el que més condiciona les vides i els comportaments de molts conciutadans.

I ara una pregunta clau: què podem fer? Resistir!, una resposta que ja va donar l’Arcadi Oliveres. Antich especifica que resistir és no claudicar, no conformar-se i escandalitzar-se del que és escandalós. Oliveres insistia en que sempre podem fer molt més del que pensem, i que “cal fer-ho començant per les nostres vides quotidianes”. Els pensaments de Marcia Tiburi, una filòsofa brasilera exiliada amenaçada de mort pel règim de Bolsonaro, abunden en aquest sentit: “La democràcia és un règim polític i una pràctica de govern, però és també un ritual quotidià, com estar de festa amb les coses més senzilles… L’alegria és la força revolucionària intrínseca a la democràcia, però ha de ser defensada per perdurar, perquè la democràcia és delicada.”

MANIFEST ANTIFEIXISTA

Xavier Antich acaba la seva vibrant intervenció desglossant una mena de manifest contra el feixisme que cal reproduir íntegrament:

  • Contra el feixisme, més democràcia.
  • Contra el feixisme, més justícia social perquè no trobi el camp abonat entre els més vulnerables i indefensos.
  • Contra la llavor feixista del discurs de l’odi, sempre al costat de la paraula i del diàleg, dels més vulnerables i dels diferents.
  • Contra el feixisme institucional, a la policia i als tribunals, sense contemplacions en la denúncia i en la confrontació democràtica.
  • Contra les mentides populistes, el desmentiment.
  • Contra la irracionalitat del feixisme, els arguments.
  • Contra les manipulacions, la veritat.
  • Contra la frivolitat, la coherència.
  • Contra la desmemòria, el record sempre viu i la memòria democràtica i antifeixista.
  • Contra el feixisme i la mort que porta dins, la vida.
  • Contra el feixisme i la tristesa de la impotència i la ràbia, l’alegria.

Xavier Antich s’acomiada amb uns “aquí ens tenen, no marxarem, no callarem mai. I ens trobaran de cara. Dempeus!”, que son acollits amb un sonor i perllongat aplaudiment.

“Contra el feixisme i la mort que porta dins, la vida. Contra el feixisme i la tristesa de la impotència i la ràbia, l’alegria”

Xavier Antich és filòsof, professor universitari, traductor, editor, columnista i col·laborador en programes de ràdio televisió. Ha escrit diversos llibres sobre filosofia, l’últim dels quals, La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula, publicat en 2016. És germà de José Antich, que va ser director de La Vanguardia durant 13 anys (2000-2013).

‘CANÇÓ SENSE NOM’

Els músics de la Plaça recorden a l’Arcadi Oliveres, a la manera de com saben fer-ho, dedicant-li la Cançó sense nom, la peça de Lluís Llach i que tant agradava al apòstol de la pau desaparegut. Albert Olivé fa de solista acompanyat a la guitarra.

GUILLEM EN LA MEMÓRIA

Després de manifestar la seva ràbia per la impunitat en que actua el feixisme, l’actriu Pepa Arenòs llegeix Guillem Agulló (en memòria), un poema de Quim Ponsa que enalteix la dignitat de Guillem Agulló i que desemmascara les misèries dels nostàlgics franquistes que durant 20 anys han sabotejat el càstig que mereixen els seus assassins. Dels cinc agressors del grup neonazi valencià Komando Marchalenes IV Reich, només un, Pedro Cuevas, va complir quatre anys de presó. La resta de la banda va ser absolta perquè, segons la sentència, la víctima va morir a causa ”d’una baralla entre joves”. L’any 2005 el Cuevas va ser de nou detingut amb altres vuit feixistes més, entre els quals dos militars en actiu, per formar part d’un grup violent d’extrema dreta que disposava d’armes, inclòs un llançagranades.

El cas de Guillem Agulló és un paradigma més de la impunitat i protecció en què els grups nazis i feixistes segueixen presents i actuant a Espanya.

Actualment s’ha endegat una campanya a Barcelona per dedicar un carrer a Guillem Agulló al Clot. L’any passat la Generalitat va concedir la Creu de Sant Jordi als seus pares, Guillem i Carme, “pel seu compromís amb la lluita antifeixista i per combatre el creixement de l’extrema dreta”.

FEINA PER A LA SETMANA

Com és habitual, la Maria Catà dona les gràcies a tots els que han preparat la trobada, els que hi han participat activament i tots els assistents. Seguidament, repassa les activitats previstes per a tota la setmana en record dels presos i preses polítiques, exiliats i exiliades i de totes les persones represaliades.

  • El dimarts 13 es compleixen els 400 dies de Meridiana resisteix. Un exemple de lluita infatigable. Tots els dies, de 19.30 a 21.30 hores a la cruïlla de Meridiana/Fabra i Puig.
  • Avui dimarts, concentració davant la presó de Wad-Ras en suport de la presidenta Carme Forcadell (20 hores).
  • Tots els dimecres a la plaça del Rei (19 hores) i a la plaça del Nen de la Rutlla (20 hores).
  • També el dimecres, commemoració dels 90 anys de la proclamació de la República. Concentració de la Comissió de la Dignitat, a les 10 hores, davant la placa que recorda la proclamació de la República Catalana radiada pel president Macià. És al peu de l’antena de Ràdio Barcelona, a prop de la rotonda del cim del Tibidabo. L’aparcament públic de la zona inferior serà gratuït per als assistents a l’acte.
  • Dissabte 17, Dia de la presa i el pres polític. Plaça Raspall (17 hores) i manifestació a Jardinets (19 hores).

Salut i República. Persistim!

Quim Coca

Fotos: Josep Casas

CANÇÒ SENSE NOM

On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell hi duus la por,
que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l’infant
no vol jugar
perquè el carrer
vessa de sang
i ets tu qui l’omples?

On vas quan ja l’infant
no pot mirar
ni el blau del mar
ni aquell cel clar
i ets tu qui el robes?

On vas amb les banderes,
on vas amb avions?
On vas amb els fusells,
on vas amb els canons,
on vas, on vas?

Lluís Llach

GUILLEM AGULLÓ (EN MEMÒRIA)

Potser era massa per a vosaltres,
potser era massa, oi?
La seva esperança, la seva alegria,
la llum dels seus ulls, potser era massa oi?

Els seus ideals, les seves banderes,
els seus crits de joia, la seva llengua,
potser era massa per a vosaltres,
potser era massa, oi?

La seva joventut, la seva vida,
el seu respecte, la seva dignitat…
Potser era massa per a vosaltres, segur.

El seu puny alçat, les seves cançons,
els seus poemes, els seus anhels,
els seus anhels, els seus estels…
Potser era massa per a vosaltres.
Potser era massa, oi?

Quim Ponsa